CARACTERÍSTIQUES DE LA NOVEL·LA CAVALLARESCA
La novel·la cavalleresca
apareix en un moment en què la vida real està plena de cavallers i, com que vol reproduir la realitat, es preocupa
sobretot per ser versemblant, és a dir, per ser creïble a
qualsevol persona que llegeixi (o escolti com llegeixen) un llibre d'aquest tipus.
És per això que la novel·la
cavalleresca tindrà una sèrie de característiques
que la distingiran notablement dels llibres
de cavalleries escrits fins aleshores (com els castellans Amadís de Gaula
o el cicle dels Palmerines). Aquests trets que indiquem aquí els podem trobar en
les primeres però no en els segons:
- els herois tenen virtuts i capacitats normals, exemptes
d'elements inexplicables (per exemple, un cavaller mai no lluitarà tot sol contra cent i
necessitarà temps per curar-se de les ferides produïdes en els combats)
- els escenaris on passen els esdeveniments són reals també,
són terres conegudes pels lectors i lectores (les històries no passen en països
exòtics i allunyats geogràficament)
- el temps narratiu és proper a qui llegeix (les novel·les no
estan ambientades segles enrere)
- hi apareixen personatges reals, que tothom coneix o pot
identificar
- hi ha episodis històrics (batalles) que tothom pot recordar,
com per exemple la caiguda de Constantinoble en mans dels
turcs, que es va produir el 29 de maig de 1453. O el setge de l'illa
de Rodes per les forces egípcies, que va tenir lloc del 10 d'agost al 13 de
setembre de 1444.
- no hi ha elements meravellosos ni fantàstics, que donarien un
to irreal a la ficció
En tot aquest interès per la versemblança,
la novel·la cavalleresca tindrà com a model les cròniques
històriques, com la del rei Jaume I o la de Ramon Muntaner. La novel·la cavalleresca,
doncs, voldrà ser com una mena de mirall de la realitat,
voldrà reflectir el que passa al segle XV. A partir d'aquí, però, es produirà un
procés d'osmosi (d'influència mútua) entre la literatura i la vida real: els
cavallers llegeixen novel·les cavalleresques i volen actuar cada dia com els seus herois.
I els herois de la ficció actuen com ho fan els cavallers autèntics.
EL TIRANT, NOVEL·LA TOTAL
- El Tirant ens mostra la vida d’un cavaller en conjunt. Abasta tota la
diacronia de la vida de l’heroi i no s’està de presentar-nos-en la mort.
De la mateixa manera, no ens estalvia cap de les dimensions de la seva
condició humana que l’obliguen a actuar i a viure cada dia. D’alguna
manera, uns fets menen cap a uns altres. Martorell pren una munió
d’aspectes, que incorpora a l’obra i que transforma en matèria
novel·lesca. El Tirant és tot el que ara veurem i molt més, però cal
dir, de bon principi, que de cap manera no es limita a un aspecte en
exclusiva.
Novel·la de cavalleria
Aquest és el primer
component de l’obra: tant per la temàtica com per la intenció. Tot i amb
això, és diferent del llibre de cavalleries si en considerem l’elevat
grau de versemblança i l’absència d’esdeveniments i personatges
fabulosos, encara que no absoluta, si rememorem l’aparició de la Verge a
l’ermita o la presència de la reina Morgana a Constantinoble.
Novel·la històrica
N’és
en la mesura que amaga darrere de la ficció fets històrics que
Martorell coneixia per tradició oral, a través dels textos escrits per
altres autors o bé mercès al testimoni viu de persones que hi prengueren
part. Ningú no dubta, a hores d’ara, que el Tirant poua en la realitat i
en la historiografia quan s’evoca el setge de Rodes o es fa una
transposició de l’aventura de Roger de Flor i la Gran Companyia
d’Orient, narrada magníficament per Muntaner. Ara bé, la intenció de
Martorell no és documentar aquests episodis històrics, sinó
aprofitar-se’n i posar-los al servei del seu propòsit global. Per això
es barregen esdeveniments separats entre si per segles, per això
Anglaterra és envaïda pels àrabs i per això trobem diversos episodis
somniats al costat de molts altres de ben reals. El que passa amb
Constantinoble, en poder dels turcs des del 1453, és l’exemple més
significatiu en aquest sentit.
Novel·la militar
El Tirant
és un manual de formació per als cavallers. Hi trobem totes les fases i
moments de l’ensinistrament físic i psicològic que ha de menester el
donzell que aspira a ser armat cavaller, el cavaller encara inexpert i
fins i tot el guerrer madur. Hi trobem, doncs, tota la brutalitat dels
ritus iniciàtics a què va ser sotmès el jove fill del comte Guillem de
Varoic com trobem tots els detalls d’un combat a ultrança, la suprema
escenificació de l’esperit cavalleresc.
El combat a ultrança és
el símbol d’una època que comença a decaure i que gairebé desapareixerà
–si exceptuem els duels d’honor- arran de la generalització de
l’artilleria, entrat el segle XVI. A l’obra, se’ns mostra en totes les
seves fases i amb tot luxe de detalls, com una barreja agredolça
d’ideals elevats, al costat d’una realitat sovint cruel i despietada. Un
ideal de justícia mena cap al repte i el desafiament. Les formes
corteses serveixen, durant els preliminars, per dir-se penjaments i
escalfar la brega. Els aspectes pràctics presideixen l’elecció de les
armes, jutges, lloc i condicions del combat. Arribat el moment, el fast
dels preparatius i l’escenificació, l’abraçada i ”l’osculum” entre els
rivals, precediran un enfrontament, la resolució ideal del qual passarà
per la mort cruel d’una de les parts. Tot plegat, sembla una
transposició de la lluita real de classes i de l’evolució social que
s’estava produint a la València del segle XV.
El Tirant, però,
anticipant-se a una altra època, ens parla també del cabdill que uneix a
la seva vàlua, carisma i lideratge, uns dots pregons com a estrateg i
general de grans exèrcits, com el Gran Capità, que no gaire més tard
dirigirà les forces de Ferran el Catòlic. És un dirigent pragmàtic que
sap que la guerra demana “gest, argent i forment”. Al costat dels
aspectes més gloriosos i enlairats, ens acosta també a la crua i fosca
realitat de les víctimes d’un setge, de l’enriquiment mitjançant la
guerra, del rescat de presoners i ostatges, etc. Crueltat, cobdícia,
covardia i d’altres actituds miserables conviuen amb els grans ideals.
Novel·la de costums
A
través de les pàgines del Tirant es poden entreveure les descripcions
dels diferents estrats socials de l’època que va viure el seu autor i de
la societat valenciana del seu temps. La concepció i el judici personal
de Martorell sobre la classe social que puja, tot desplaçant la
noblesa, no és aliena al penjament de juristes que a la novel·la
dirigeix el duc de Lencastre o al tracte que reben a l’obra metges,
advocats o d’altres personatges que encarnen la burgesia.
Tot el
que fa referència a institucions, càrrecs, jerarquies, cerimonial
religiós o profà, se’ns explica de forma detallada i fins i tot prolixa.
Malgrat que la barreja de realitat i ficció afecta també aquests temes,
es veu de seguida que gràcies al Tirant es pot aprendre a escriure una
carta, vestir-se a la moda, organitzar un banquet, una cacera o una
festa, redactar una lletra de batalla, els capítols d’una confraria o
les últimes voluntats, saludar i comportar-se socialment en qualsevol
ambient, encara que fos l’elevat i refinat de les corts europees del
moment, així com posar en pràctica els complexos i canviants ritus de la
seducció i la cortesia amoroses.
Novel·la eròtica
Amor,
sensualitat, passió i sexe cru i desenfadat són ingredients primordials
de la novel·la, els més gustosos, la sal i pebre, com ha remarcat fins i
tot la crítica més conservadora. L’amor és tan important com la guerra i
s’hi aplicaran les mateixes energies i estratègies. L’un com l’altra,
seran la via d’ascens social de Tirant, com en els millors temps de la
“curialitas” del segle XII. Aquesta raó és, potser, la que ens explica
els continus paral·lelismes entre la batalla militar i l’amorosa –el
zenit de la qual seria el capítol CDXXXVI-, que és realment la que
neguiteja més el nostre protagonista, que arriba a l’imperi grec fet un
cavaller però sense cap preparació en aquests afers: “-Tirant, Tirant,
jamés en batalla sereu ardit ni temut si en amar dona o donzella una
poqueta de força no hi mesclau, majorment com [quan] no ho volen fer.” –
li haurà de mig reprendre Plaerdemavida (capítol CCXXIX).
Tirant
aspira, emperò, a entrar en la posteritat com a enamorat o, si més no,
com a cavaller enamorat: “Ací jau Tirant lo Blanc, qui mort per molt
amar” (capítol CXXIX), vol que resi el seu epitafi.
El tractament
que es fa del tema és d’extrema llibertat i abasta un ventall ben ampli
i variat: des de l’amor cortès més delicat i espiritual fins a la
frescor dels primers contactes íntims o d’abrandament del desig,
comparable amb l’ardiment guerrer necessari per accedir a un castell
“per força d’armes”i aconseguir com si es tractés d’una altra empresa
militar allò que Carmesina anomena com “la part per vós més desitjada”.
No obstant això, el caràcter medieval és ben present: els contes de
Bocaccio, l’adulterina relació trobadoresca del “fait” o el símil entre
els amors d’Hipòlit i l’emperadriu i els de Lancelot i Ginebra, ens ho
confirmen així. Tirant seguirà amb Carmesina, igualment, l’escala
amorosa d’Andreu el Capellà: esperança, bes, abraçada i lliurament. A la
Viuda, en canvi, li diu que no podrà fer el terç i quart esglaons.
Les
més variades pràctiques sexuals i l’alcavoteria desfilen per les planes
del Tirant, que també saben parlar-nos del delicat simbolisme de la
passió, de la idealització del desig, de la projecció mística de l’amor,
del lliurament total envers la persona estimada i de tot el llenguatge
amorós més críptic i secret. En confusa barreja trobem l’enamorat que
entra en basca per causa d’amor, al costat de l’amant gratificat “pels
seus serveis” amb una joia que val més de cent mil ducats. L’alta
Carmesina, tan atenta a preservar la seva virginitat, no té empatx a fer
ús il·lícit de les arques imperials per demostrar la seva generositat
amb Tirant. Tenim petons que s’allarguen més del que costa fer una hora
de camí i petons “trinitaris”, com el que fa Diafebus a la seva estimada
Estefania, a la qual besa tres cops en la boca “a honor de la Santa
Trinitat”. Ens pot sorprendre aquesta tolerància tant pel que fa a
aquestes referències religioses com en el detallisme eròtic. Aquest
sentiment de sorpresa s’esvaeix si fem un cop d’ull als textos que ens
pervingut dels predicadors del moment, entre els quals Eiximenis o
Vicenç Ferrer. Comprendrem aleshores que Martorell –com d’altres autors-
podia trobar aquí matèria, que sumada a l’experiència vital d’un home
despert, cultivat i viatger com ell, resultava més que suficient per
il·lustrar tot aquest aspecte important del contingut de Tirant lo
Blanc.
Novel·la psicològica
Tirant i la resta de
personatges tirantians, a diferència dels cavallers errants que
protagonitzen els llibres de cavalleries, manifesten una caracterització
psicològica. En relació amb aquesta qüestió, el que té més mèrit i
resulta més sorprenent per al lector modern és que aquest dibuix
interior del personatge s’obté de forma bastant natural, per mitjà dels
seus comportaments i no a còpia de sumar adjectius amb la intenció mal
dissimulada de penetrar l’escorça de l’heroi.
És obligatori que
trobem tòpics com que els cristians encarnen la veritat i la justícia,
ben al contrari que els musulmans. També és cert que entre aquests
darrers hi ha persones de “bona llei” com Escariano i Maragdina, per bé
que hauran d’acabar convertint-se, la qual cosa no deixa de ser una
evolució, com la que faran altres personatges, començant pel
protagonista: Tirant canvia de parer envers les dones arran de conèixer
Carmesina; tot fa pensar que l’Emperadriu era una dona fidel abans
d’enamorar-se d’Hipòlit; la perversa Viuda Reposada no sembla que pugui
haver estat la mateixa dida sol·lícita de Carmesina... Tenim, a més a
més, alguns altres canvis que il·lustren magníficament l’etiqueta de
psicològica, que hom podria trobar excessivament agosarada, però que
jutgem més que suficients per comentar aquesta important novetat de la
novel·la. Per exemple, Tirant se’ns mostra adés tímid, adés tot un
fatxenda. La donzella Plaerdemavida, tan desimbolta i parlera resulta
una de les dones més castes de tota l’obra. En l’Emperadriu trobem un
desenvolupament més aprofundit o agosarat, des del moment en què els
somnis serveixen per presentar-nos una nova dimensió del personatge i
les seves accions. En aquest sentit, alguns crítics moderns remarquen la
gran diferència que hi ha entre l’heroi de la novel·la cavalleresca i
els protagonistes del llibres de cavalleries, la psicologia del qual és
tan complexa com la del seu cavall.
Modernitat i revolució de gèneres
L’ús
que fa el Tirant dels gèneres és ben curiós i singular. Apareixen les
cròniques, garantia de veracitat que serveixen per glorificar i enaltir
allò que és públic; els llibres de viatges, que satisfan el desig i la
curiositat i que subministren anècdotes; la lírica; la predicació; la
qüestió; el tractat doctrinal; el teatre o parateatre, qur serveix per
representar el món i fomentar la cohesió social, tal com passava en els
torneigs; les epístoles ideològiques o d’expressió de sentiments, com
les amoroses, al costat de les bèl·liques o lletres de batalla, o dels
albarans bèl·lics, amorosos i comercials. Tot es posa al servei d’un
propòsit global, d’acord amb un pla establert.
Un altre dels
actius que des de fa temps s’ha reconegut i valorat en el Tirant és la
seva condició de base de la novel·la moderna, precursor i antecedent
directíssim del Quixot. Si bé pot resultar agosarat parlar d’una
novel·la en el sentit que atorguem avui a aquest gènere, Dàmaso Alonso
ja va evidenciar que el Tirant té ingredients que les novel·les de
“debò” no incorporaran fins al segle XIX, com per exemple la llibertat
que traspuen tots els episodis amorosos.
A part d’algunes
innovacions tècniques, la modernitat rau sobretot en la versemblança i
el realisme , així com en el tractament de l’humor i la ironia. Tampoc
no podem menystenir el pragmatisme de tot el que el Tirant ens ensenya i
tot el corpus de coneixements que forneix al lector, del tot necessaris
per a qualsevol cavaller o dama medievals. El progrés en la tècnica es
manifesta en l’ús de l’estil indirecte, com ara quan Tirant s’allunya de
l’ermita i és Diafebus qui narra les proeses cavalleresques del seu
amic i cosí o com es fa servir el truc del somni de Plaredemavida. El
tractament psicològic dels personatges és tan innovador que Martorell de
poc no s’anticipa a Freud en la descoberta del subconscient. La
dosificació d’ingredients (humor, ironia, versemblança, exageració,
fantasia...) fan del Tirant una poció o medecina capaç de guarir
qualsevol malaltia. La malícia i la doble lectura de molts passatges fan
que el lector se senti viu i despert de tanta agilitat mental com se
li exigeix. L’alcavoteria de Plaerdemavida ens fa pensar més aviat en el
refinament i la intriga de la cort francesa del XVIII que no pas en la
sordidesa de la coetània Celestina, nascuda per al món literari el 1499.
El
realisme no exclou del tot l’exageració. Al costat de la precisió més
absoluta en el nombre d’enemics genovesos morts en un dia (1335) o
d’infidels batejats (44327), trobem exageracions com la blancor de pell
d’aquella dama que quan bevia es podia veure com el vi li passava per la
gola i la hi envermellia, o l’esclat de fetge d’en Kirieleison de
Muntalbà. De fet és el mateix contrast que Riquer sotmet a la nostra
consideració quan compara la mort del cèsar Roger de Flor “especejat”
pels enemics quan era a taula, en un banquet, i la de Tirant, a causa
d’una anodina pulmonia, contreta, per cert, a la mateixa ciutat on va
morir Roger de Flor.
PER QUÈ DIEM QUE EL PERSONATGE DE TIRANT ÉS PROFUNDAMENT HUMÀ?
Que Tirant és un heroi que es va formant i i transformant ha quedat ja
demostrat. Que sap enllaçar tradició i modernitat també. El
cavaller
novell que, a les primeries de la novel·la, adquireix aquesta condició
en un escenari tradicional com Anglaterra, el bressol de la cavalleria,
acabarà a l’extrem oriental de la Mediterrània, en un punt “calent” per a
les forces militars del moment, fet un cabdill de primera. La riquesa
psicològica del personatge i l’evolució del seu pensament i comportament
són constants al llarg de la trama.
Donzell inexpert, cavaller modèlic,
líder militar, amant inexpert i insegur... totes aquestes perspectives
no tenen altra finalitat que la de mostrar-nos el caràcter profundament
humà del protagonista, malgrat que Tirant reuneix nombrosos punts de la
càrrega de l’heroi militar que establí Raglan: llinatge excel·lent,
naixement marcat per algun senyal i criança delegada; revelació precoç
de qualitats innates en l’edat infantil; bons auguris sobre el seu
futur; formació teòrica de caràcter religiós, cavalleresc o d’ambdós;
demostració de valentia en les primeres armes; retorn al seu país en
l’edat adulta; elaboració d’un retrat físic i moral del cavaller;
matrimoni amb la filla d’un personatge important; obtenció d’un càrrec
fix en el qual es manté; realització d’un o diversos viatges de caràcter
bèl·lic i mort.
Tirant és vulnerable. És ferit en combat, cau
del cavall, salta per una finestra i es trenca la cama com qualsevol
mortal que no tingui una dosi de sort extraordinària.
En les relacions
humanes i amoroses és tímid i indecís. Totes aquestes mancances les
supleix també de forma ben humana: amb la destresa i l’enginy de les
armes, amb l’astúcia en el combat, amb una bona forma física que fa que
li duri molt l’alè... igualment que la manca d’ardiment amorós la
resoldrà amb la familiaritat del tracte, l’ajut de tercers com
Plaredemavida i Daifebus, l’enginy, com l’emprat per declrar-se a
Carmesina, etc.
El narrador es complau de continu a desmitificar
l’heroi. Per això el posarà en situacions tan ridícules com la de la
caiguda i trencament de la cama, en què Hipòlit gairebé no el
reconeixia, de tant com li havia canviat la veu i se li havia tornat
femenina. Per la mateixa raó el farà morir d’una vulgar pleuresia, per
demostrar-nos, per si de cas no ho sabíem, que com que les malalties i
la mort no fan distincions de classe a la realitat, tampoc no és qüestió
que en facin a les novel·les.
1ª Part. EL TIRANT A ANGLATERRA
Després d'explicar la història
del comte Guillem de Varoic, retirat de la vida cavalleresca i reclòs
en una ermita, ens és presentat el nostre cavaller, que topa amb
l'ermità de manera accidental: Tirant, juntament amb altres gentilhomes
de Bretanya, s'ha desplaçat a Anglaterra per assistir a les festes
del casament del rei amb la finalitat de rebre l'ordre de cavalleria.
En el camí, a causa del cansament, es queda ressagat i s'adorm
damunt del cavall. Aquest s'aparta del camí i prenent una senda
s'endinsa en el bosc fins que arriba a un prat on hi ha l'ermità,
que casualment es delecta en aquell moment amb la lectura del tractat
de cavalleria del segle XV Arbre de batalles d'Honoré de Bouvet.
L'ermità amaga la seva identitat i, a petició de Tirant,
l'adoctrina sobre la cavalleria llegint el llibre, que li regala en acomiadar-se'n.
Tirant, reunit novament amb els seus companys, va a Londres. I de retorn
a Bretanya, passa novament per l'ermita amb el propòsit d'explicar-li
les festes i magnificències de la cort, tal com li havia promès
en partir. Ara Tirant és el narrador i descabdella davant del comte-ermità
la riquesa, la pompa i la vistositat de les festes que s'hi han celebrat.
En acabat, l'ermità l'interroga sobre els fets de cavalleria que
s'hi han esdevingut i Tirant calla humilment i s'aparta del lloc discretament.
Serà Diafebus, el seu cosí, qui convertit en narrador ens
far saber els fets d'armes de Tirant, proclamat el millor cavaller de
les festes. Després tots s'acomiaden de l'ermità i tornen
a Bretanya.
Aquesta part és una ampliació de la novel·la inacabada
del mateix Joanot Martorell, Guillem de Varoic, ara posada al servei de
la història de Tirant, i s'inspira clarament, d'una banda en el
Guy de Warwik anglonormand i de l'altra en el text de Ramon Llull, Llibre
de l'ordre de cavalleria. És, doncs, una barreja de novel·la
cavalleresca i de llibre doctrinal sobre la cavalleria. Des del punt de
vista global del llibre, constitueix l'etapa de la formació cavalleresca
del personatge que només en aquesta part és el cavaller
singular que combat individualment: teòrica, amb l'exposició
dels principis de la cavalleria llegits per l'ermità, i pràctica,
amb la narració dels nombrosos combats en què participa
i dels quals sempre surt vencedor. I d'altra banda ens dóna una
mostra-i gairebé només ho fa en aquesta part detalladament-d'alguns
aspectes de les cerimònies i formalismes de la cavalleria del s.
XV: tornejos, combats a ultrança, festes, etc.
És, de totes, la part més diferent, la més greu i
seriosa. Tot i així, no és difícil advertir de seguida
que ens trobem davant d'un llibre força original i diferent dels
llibres de cavalleria tan en voga durant l'Edat Mitjana. Amb dos exemples,
a part el fet que Tirant és un cavaller excel·lent, però
és ferit sovint i les victòries, sempre sobre un sol cavaller,
són costoses i difícils-n'hi haurà prou: l'episodi
amb Kirieleison Muntalbà i la batalla amb l'ala. Quant al primer,
val la pena remarcar el procés de degradació burlesc a què
Martorell sotmet aquest cavaller gegantí començant pel nom,
que sembla que s'hagi de menjar el món i, en canvi, mor ridículament,
plorant amb desconsol, d'un atac d'ira. Pel que fa al segon, és
interessant adonar-se que Joanot Martorell transposa aquí un dels
episodis habituals de les novel·les de cavalleria: la lluita del
cavaller amb la fera; però si en aquells llibres la fera és
un drac, una serp de tres caps, o, tot al més, un lleó,
aquí, en canvi, és un gos -per molt gran i ferotge que sigui-,
i la batalla s'acaba a mossegades (i Tirant no és el que mossega
menys!), El canvi hi és evident. D'altra part, el sensualisme,
característica de la qual parlaré més endavant, comença
a apuntar en la novel·la amb l'episodi del fermall de la Bella
Agnès: Tirant l'hi demana i ella l'hi atorga dient-li que el prengui
ell mateix. Per descordar-l'hi, per força li ha de tocar els pits,
cosa que ella consent (¿o no li ho ha dit precisament per això?)
i ell fa de molt bon grat.
Tirant torna a Bretanya fet cavaller, lloat, experimentat i famós.
2ª part. SICÍLIA I RODES
Assabentat
per un missatger que el Soldà del Caire, amb l'ajut dels genovesos,
ha posat setge a l'illa de Rodes i que si no rep ajuda es perdrà
inevitablement, Tirant compra una galera i decideix anar en socors dels
assetjats. Al mateix temps, Felip, infant del rei de França, jove
grosser i mig beneitó, aconsellat per un servidor de la seva confiança,
decideix embarcar-se d'amagat a la nau de Tirant i emprendre aquesta aventura.
Arribats a Sicília, s'estan alguns dies a la cort. Felip i la infanta
del regne, Ricomana, s'enamoren i Tirant mira d'afavorir aquests amors
i concertar el seu matrimoni. Però Ricomana sospita la beneiteria
del príncep i no es deixa convèncer amb facilitat, i decideix
posar-lo a prova.
Felip actua com li és propi, fent bajanades,
però Tirant, amb la seva gràcia i habilitat, esmena puntualment
les seves rucades No obstant això, la princesa no queda convençuda
i ajorna la decisió fins que tornin de Rodes. Tirant, Felip i el
rei de Sicília s'embarquen vers l'illa i socorren la ciutat Allí,
Tirant, mitjançant un estratagema enginyós d'un mariner
seu, aconsegueix fer fugir els moros. Després van en peregrinació
a Terra Santa, on Tirant rescata molts captius, i tornen a Sicília.
De retorn a la cort siciliana, la infanta sotmet novament a prova el príncep
francès, sempre amb els mateixos resultats (Tirant no se separa
mai del seu costat i evita que les faci massa grosses), i Ricomana, cansada
i desitjosa de saber com és realment Felip, fa cridar un filòsof
de Calàbria. Finalment, malgrat els consells del filòsof,
Ricomana decideix esposar se amb Felip, gràcies a un equívoc:
li para una última prova i Felip, accidentalment, se'n surt bé
i la princesa treu conclusions equivocades. És el conegut episodi
de l'agulla. Després s'embarquen en un estol cristià contra
els infidels i recorren les costes sarraïnes victoriosament, i retornen
a Sicília.
La novel·la ja ha agafat definitivament la seva fesomia militar-caballeresca,
realista, faceciosa i sensual, i ha esdevingut mediterrània.
Argumentalment gira a l'entorn de dos eixos: l'aventura militar del setge
de Rodes (de ressonàncies històriques) i les escenes cortesanes
dels amors de Felip i Ricomana, en una cort de Sicília totalment
inventada. I d'altra part, ha aparegut un dels altres elements característics
de l'obra: l'humorisme. Menció a part mereix l'episodi del filòsof
de Calàbria, interpolació inspirada en la interpretació
dels somnis del bíblic Josep i en un conte de Les mil i una nits,
a través del Novellino italià del s. XIII.
3ª Part. IMPERI GREC
Tornat
a Sicília, el rei rep una lletra de l'Emperador de Constantinoble
en què l'informa que els turcs han envaït l'Imperi i assetgen
la ciutat, i prega a Tirant que el socorri. El rei posa a la seva disposició
naus, armes i homes, i Tirant s'embarca amb la seva gent. En arribar a
Constantinoble és rebut amb honors i se li encomana la capitania
de l'exèrcit imperial. Immediatament coneix la princesa Carmesina
i s'enamoren com dos col·legials, i Tirant li revela el seu amor
amb un enginyós joc amb un mirall. En aquest moment entra en escena
la Viuda Reposada, dida de la Princesa, que enamorada secretament de Tirant
farà i desfarà per intentar separar-los.
Ara, aconsegueix que Carmesina s'enutgi amb Tirant pel seu atreviment.
Tirant surt de Constantinoble i venç els turcs dues vegades, demostrant
la seva vàlua com a militar i estrateg. Entretant, el duc de Macedònia,
envejós de Tirant fa tot el possible per enutjar-lo: el menysprea,
intenta capitanejar una sedició en l'exèrcit i fins arriba
a enviar un escuder a Constantinoble acusant Tirant de traïció.
Durant la campanya militar, Diafebus va a la ciutat i intenta afavorir
els amors del seu capità i cosí, i envia, més tard,
un escuder per informar l'Emperador de la gran victòria que ha
obtingut Tirant, amb la qual cosa es desemmascara l'insidiós duc
de Macedònia, que mor en una batalla. Els turcs, vençuts,
es rendeixen a Tirant i un dels seus ambaixadors, Abdal-là Salomó,
aconsella els senyors cristians (els consells són trets del Familiarum
rerum, XII, 2, de Petrarca). Diafebus va a la ciutat, portant els presoners,
i, apaivagats els recels de Carmesina, Diafebus i Estefania, filla del
vertader duc de Macedònia, es declaren el seu amor i es casen secretament.
Vista la situació de les seves tropes, amenaçades de sedició
per l'actuació del duc, l'Emperador es trasllada personalment al
camp acompanyat de Carmesina i Estefania, i presencia la gran batalla
contra els turcs, en la qual Tirant obté una esclatant victòria,
producte, tant del seu valor com de la seva astúcia i coneixements
militars, i és ferit. Mentre les tropes de l'Emperador, amb ell
al capdavant, corren per la terra reconquistant viles i castells, Tirant
i Diafebus s'entrevisten secretament amb Carmesina i Estefania, a la cambra
de la Princesa, gràcies a la complicitat d'Estefania. Aquesta trobada
és espiada atentament per la donzella Plaerdemavida que l'endemà
relata, amb el posat entremaliat i innocent de qui explica un somni amb
tota intenció, el que ha vist a les astorades Estefania i Carmesina.
A partir d'aquest moment, Plaerdemavida jugarà un paper determinant
en els amors dels dos joves. Finalment l'Emperador i Carmesina tornen
a Constantinoble. Tirant venç per mar l'estol del gran Caramany
que venia en socors dels turcs, i després es dirigeix a Constantinoble,
duent els presoners. Allí, mentre l'Emperador delibera la resposta
a les propostes de pau que han fet el Soldà i el Gran Turc Tirant
intenta, sense gaire èxit, anar més avant en els seus amors.
Després d'algun temps, l'Emperador organitza unes lluïdes
festes amb motiu de respondre als ambaixadors dels infidels. En aquestes
festes apareixen el rei Artús i la seva germana Morgana (episodi
que té clares referències en la Faula de Guillem de Torroella).
I abans no tornin els cavallers al camp de batalla, Diafebus i Estefania
es casen de debò. Tothom està content menys Tirant, que
no pot aconseguir els seus propòsits amorosos per la resistència
casta de la princesa i, sobretot, per l'acció constant de la Viuda
Reposada que malparla d'ell. Han de partir, però abans, instigat
per Plaerdemavida i amb la seva complicitat, Tirant intentarà retre
el castell de l'honestedat de Carmesina, amb un engany. És una
de les escenes més plaents, atrevides i divertides de la novel·la.
Tirant es mostra esporuguit, indecís i tímid, i, no cal
dir-ho, tampoc aquesta vegada va més enllà dels jocs amatoris.
De resultes d'aquest intent, Tirant acabarà estirat tan llarg com
és al jardí de palau amb la cama trencada, i a la cambra
de Carmesina tothom, espasa en mà, buscarà una rata inexistent.
L'exèrcit torna al camp i Tirant resta a Constantinoble immòbil
al llit. El seu escuder Hipòlit va cada dia a palau per dur cartes
d'amor de Tirant a Carmesina. Un d'aquests dies, Hipòlit, que està
enamorat de l'emperadriu, és requerit per ella i després
de moltes vacil·lacions troba ardiment per confessar li el seu
amor. L'Emperadriu s'encén de passió. Tirant es recupera
lentament i freqüenta Carmesina. Finalment es casen secretament,
tot i que Carmesina deixa ben clar fins on arribarà aquest matrimoni,
mentre no es formalitzi. Però la Viuda Reposada, més gelosa
que mai, decidida a torbar definitivament les seves relacions, s'enginya
un terrible engany i fa creure a Tirant que Carmesina manté relacions
sexuals amb el seu hortolà, negre i musulmà.. Tirant, que
ha cregut veure-ho amb els seus propis ulls, decebut, trist, engelosit
i irat, mata l'hortolà i emmalalteix: perd el desig de viure. Recuperat
mitjançant l'enginy d'una vella jueva, decideix embarcar-se per
tornar al camp de batalla. Abans que parteixi, però, Carmesina,
que no entén el capteniment de Tirant, després d'haver intentat
infructuosament de veure'l, envia Plaerdemavida a la nau per saber el
motiu d'aquest canvi d'actitud inesperat. Allí Plaerdemavida li
descobreix l'engany de la Viuda i la innocència de Carmesina, i
Tirant es lamenta amargament per la seva poca fe en la Princesa i s'irrita
contra la Viuda, però abans que pugui fer res, la mar s'enfelloneix
i la tempesta s'endú la galera del port, la condueix a la deriva
i la fa sotsobrar en les costes del nord d'Àfrica. Tirant i Plaerdemavida,
cadascun pel seu costat, atenyen la platja i salven la seva vida.
Com es pot veure, aquesta és la part central de la novel·la;
és la més llarga i hi apareixen definitivament tots els
seus elements característics: escenes bèl·liques
i cortesanes, humor, sensualisme, erotisme; en un marc de ficció
presentat amb voluntat realista. Argumentalment gira a l'entorn de dos
eixos: els episodis militars, per mar i per terra, de la campanya contra
els turcs en defensa de Constantinoble, i els episodis amorosos, centrats
sobretot en la relació Tirant-Carmesina (però referits també
a Diafebus-Esfefania i a Hipòlit i l'Emperadriu), amb la participació
de dos personatges decisius: Plaerdemavida, afavorint-la, i la Viuda Reposada,
destorbant-la i tractant de fer-la fracassar.
4ª Part. NORD D'ÀFRICA
Tirant és
recollit, com a captiu però amb generositat, pel Cabdillo de los
Cabdillos, un gran senyor de regne de Tremissèn. Aquest el vesteix,
l'alimenta i el tramet a un castell del seu fill, on és carregat
de ferros i tancat a la presó. Entretant el rei Escariano, desitjós
de casar-se amb la filla del rei de Tremissèn, ataca el regne i
posa setge al rei. El Cabdillo, fugint de la batalla, arriba al castell
del seu fill. Aquí treu de la presó Tirant i li demana ajuda,
convençut que és un cavaller valent i bon coneixedor dels
fets d'armes.Tirant immediatament es posa a la seva disposició i comença
a combatre les tropes del rei Escariano; amb la seva astúcia i
experiència, aconsegueix trencar el setge i rescata el rei i la
seva filla, i fortifica la ciutat de Tremissèn. Al cap de poc,
mentre Tirant i el Cabdillo són en una altra ciutat del regne,
Escariano, gràcies a la traïció d'un jueu de Tremissèn
pren la ciutat, mata el rei i s'endú la seva filla a un castell
inexpugnable. Tirant, en saber-ho, conhorta les tropes del rei mort i
es disposa a vèncer Escariano i rescatar la Princesa; cosa que
farà mitjançant un estratagema, gràcies a la participació
d'un albanès que, seguint les seves instruccions, enganya el rei
Escariano i facilita l'entrada al castell de les tropes de Tirant. La
Princesa de Tremissèn, alliberada, requereix d'amors Tirant, però
ell es manté fidel a Carmesina i la rebutja amb suavitat i cortesia,
i aconsegueix que es faci cristiana. El rei Escariano, al seu torn, no
tarda, després d'un breu adoctrinament, a seguir les petjades de
Maragdina i abraça també la fe de Tirant. I després
d'ell són milers els musulmans que, seguint el seu exemple, prenen
el baptisme. Entretant, Tirant té notícia que alguns dels
homes que l'acompanyaven en la galera són captius i els redimeix,
i combat amb els altres reis moros. Gairebé a punt d'haver conquistat
tot el nord d'Àfrica, Tirant assetja una ciutat. Els assetjats,
veient-se perduts, trameten la seva senyora acompanyada d'altres donzelles
a Tirant per demanar-li clemència. Entre les donzelles, vestida
a la morisca i sense ser reconeguda va Plaerdemavida, que després
del naufragi va ser recollida per un vell moro i més tard va entrar
al servei de la senyora de la ciutat. Plaerdemavida, sense descobrir-se,
suplica generositat a Tirant, li retreu la seva poca pietat, quan ell
s'hi nega, i, castigant-lo, li recorda el seu passat i li revela l'estat
en què es troba l'Imperi i la seva estimada Carmesina, a punt de
caure en mans dels turcs. Tirant, sentint-la i ignorant la seva identitat,
es torba del tot i es desmaia. Recobrat, Plaerdemavida es descobreix i
Tirant l'acull amb gran alegria i perdona els de la ciutat. Mentre Tirant
continua la seva campanya victoriosa per terres africanes, Plaerdemavida
li recorda constantment la situació de l'Imperi i l'insta a tornar-hi
i defensar-lo dels turcs. Finalment, Tirant envia ambaixadors i vitualles
a l'Emperador i es prepara per anar en el seu socors. Abans, però,
esposa Plaerdemavida amb el seu cosí, el senyor d'Agramunt, a qui
dóna el regne de Fes. I conquistada tota la morisma, s'embarca
vers Constantinoble amb els exèrcits moros, ara cristians, que
ha conduït per Àfrica.
Aquesta part, més retòrica i eixuta que l'anterior, se centra
sobretot en la campanya militar de Tirant en terres musulmanes. Per al
meu gust, és la part menys atractiva de la novel·la, en
què desapareixen bona part dels aspectes que li són essencials
i la fan més entretinguda, realista i divertida, tot i que conté
força informació sobre l'art militar de l'Edat Mitjana.
L'altre element argumental, aquest totalment irreal, desproporcionat i
inversemblant, és la conversió de milers d'infidels a la
religió cristiana. A la fi, la novel·la recupera els seus
fils argumentals fonamentals, els amors de Tirant-Carmesina i l'alliberament
de Constantinoble amb la reaparició de Plaerdemavida.
5ª PART. TORNADA A L'IMPERI GREC.
Abans de salpar,
tramet el cavaller Espèrcius com aambaixador al regne de Sicília.
Espèrcius, després d'informar el rei dels propòsits
de Tirant, torna al nord d'Àfrica; però quan hi arriba,
l'estol de Tirant ja ha partit; el segueix i naufraga davant d'una illa
pràcticament despoblada, en la qual desencanta una donzella en
forma de drac. Aquest és l'episodi més meravellós
i fantasiós de tota la novel·la; absolutament innecessari
i encabit a repèl dins de la trama de la narració, i tret
dels Viatges de Mandeville.
Tirant arriba a Constantinoble. La Viuda Reposada en saber-ho, plena de
temor, es mata. El capità, a trenc d alba, envesteix per sorpresa
les naus dels turcs i les fa preses. Després els talla la fugida
per terra i socorre la ciutat. Mentre els turcs estan en aquesta angoixosa
situació, sense poder retirar-se i sense poder rebre ajuda, Tirant
tramet Plaerdemavida a la ciutat i negocia amb els turcs la rendició..
I immediatament es dirigeix a Constantinoble, formalment per informar
l'Emperador de les propostes de pau, però amb l'esperança
secreta d'entrevistar-se amb Carmesina. Aquella mateixa nit, Plaerdemavida
enganya novament la Princesa i fa entrar Tirant a la seva habitació,
amonestant-lo que sigui valent i coratjós, i venci la batalla.
Aquesta vegada, malgrat la resistència i els precs de Carmesina,
Tirant entra al castell i aconsegueix la fi que en amor es pot aconseguir.
Ja era hora! L'Emperador accepta les propostes del Soldà i Tirant
recupera l'Imperi i allibera Diafebus i altres cavallers, captius dels
turcs. I l'Emperador, agraït, li dóna la seva filla per esposa,
en pagament als seus serveis, amb plaer dels dos amants, i el fa cèsar
i hereu de l'Imperi. Tirant emprèn la conquesta final dels nuclis
més resistents i fins i tot de terres veïnes, i es prepara
per tornar triomfalment a Constantinoble. Però aquest retorn i
el matrimoni tan esperat amb la Infanta no seran possibles; estant a la
ciutat d'Andrinòpolis, Tirant emmalalteix greument i mor després
de fer testament i d'escriure una lletra de comiat a la seva estimada.
Coneguda la trista nova, tothom plora i es lamenta desconsoladament, sobretot
l'Emperador i, és clar, la seva Carmesina, en una de les escenes
amb més vigor de tota la novel·la. No s'han acabat, però,
els infortunis; mentre es preparen les exèquies de Tirant, mor
l'Emperador, totalment trasbalsat per la mort de Tirant i el desconsol
de la seva filla, i Carmesina, traspassada de dolor, fa testament, rep
els sagraments i mor amb beatitud ajaguda en un llit, entre els cossos
de Tirant i del seu pare. La novel·la arriba al final: Hipòlit,
hereu de Tirant, es casa amb l'Emperadriu i és proclamat nou Emperador,
i fa enterrar dignament els cossos de Tirant i Carmesina.
Aquesta última part torna a tenir les dues línies argumentals
acostumades: armes-amor; hi reapareix el sensualisme, la gràcia
i l'atreviment de la segona part en les escenes eròtiques, i el
seu to alterna entre el greu i seriós dels afers de la guerra,
el fresc i viu de les escenes amoroses, i l'adolorit i vigorós
dels planys de la desconsolada Carmesina.
El seu millor mèrit és, sens dubte, el final, apartat dels
habituals "es van casar, van ser feliços i van regnar amb
prosperitat", que, val a dir-ho, devia ser una gran temptació
. En definitiva, Joanot Martorell actua com un gran novel·lista
de notable personalitat i amb materials de diversa procedència:
literaris uns (encara caldria afegir als ressenyats, per exemple, les
influències de Dante o de Boccaccio, o d'Enrique de Villena en
la dedicatòria del llibre), procedents de la historiografia els
altres, i molts de la directa observació de la realitat, ens ofereix
un llibre versemblant, ric, complex, variat i divertit.
Resum de Jordi Tiñena
EN AQUEST ENLLAÇ HI TROBAREU INFORMACIÓ INTERESSANT SOBRE L'OBRA I L'AUTOR D'AQUESTA. ( Cliqueu sobre la fotografia.)
