dimarts, 16 de maig del 2017

CREA EL TEU PROPI DESENLLAÇ!!!

Llegeix amb atenció aquest relat "incomplet" que pertany a l'obra Tretze Tristos Tràngols d'Albert Sánchez Piñol. Hauràs de crear el teu propi desenllaç d'un màxim d'una pàgina, escrit a ordinador.




NOMÉS DIGUES SI ENCARA M'ESTIMES
Ella es deia Marta i era rica, rossa, frívola i trivial. Era tan guapa que no podia tenir amigues: quan entrava en un saló totes les altres semblaven fregalls. Per això les dones l'odiaven, i com més l'odiaven, més guapa la feien. Ell es deia Alfred i era ben plantat com un xiprer. Alt, esvelt, elegant, un home d'aquells que ningú vol que sigui ric, perquè és preferible admirar un pobre esforçat que un ric privilegiat. Es van comprometre.
Segons la tradició, els pares de la núvia aportaven l'aixovar. Va arribar al matrimoni amb cinc fundes de coixí, cinc llençols i cinc flassades. Molts tovallons, tots brodats amb les inicials d'ella. Les d'ell, no. Dos barrets en forma de pastís, que es van fer arqueologia a les golfes, el xal de cotó blau, que era una teranyina de llana prodigiosa, la faldilla de vora de seda i una combinació negra fina i treballada que la filla del matrimoni, als anys trenta, faria servir de vestit a les festes dels artillers republicans, sense sostenidors. I també va dur set calces gegants de color pinetell. Afortunadament ell mai no les hi va veure posades: eren un cataclisme que els botiguers coneixien com "calces mata-amor".
La mare de la núvia, molt vídua, a més va ser tan generosa de cedir-los l'armari, una relíquia familiar que l'Alfred va odiar a primera vista. Estava fet d'una sola peça, aspecte que només copsaven els entesos de la fusta, que s'admiraven que hagués existit un arbre amb el diàmetre tan ample. Segons la sogra era possessió original de la sogra de la sogra.
La sogra volia regalar-los l'armari, la seva dona volia tenir-lo i l'Alfred va oposar-s'hi com si el llindar de l'habitació fos el pas de les Termòpiles. Però la compenatració que hi havia entre la seva dona i la seva mare _un dia ho va entendre_ era una força més potent que les aliances entre nans wagnerians. Ell deia: "No, no, estimada Marta, l'armari no, tot menys l'armari." I ella deia: "Sí, sí, estimat Alfred, l'armari sí, només faltaria!". Va ser que sí, és clar, i l'armari es va quedar.
Les dues dones van unir-se en un esforç de rehabilitació. Van fregar-ne l'interior amb un repel·lent d'arnes acreditat a Londres i l'Argentina. La vídua va aplicar a cada foradet el líquid contra els corcs de la Casa Hermanos Cirera, útiles químicos para el mantenimiento del hogar. A ell li van reservar l'honor de cobrir-lo amb l'enèsima capa de pintura. De color negre, només faltaria.
I un cop casats, amb allò incrustat a l'habitació de matrimoni, totes dues dones van contemplar-lo com si fos un fresc del Vaticà. I la sogra va exclamar: "Oh, filla, ja veuràs quin servei et farà."
                                               * * *
Hi ha habitacions que tenen armaris i armaris que tenen habitació. El moble sabia crear el seu voltant una atmosfera cúbica, concentrada i empetitida, on per pur miracle s'hi havia encabit la cosa. Presidia una paret i amenaçava de caure al damunt dels intrusos i esclafar-los. Tenia quatre potetes amb forma de gota que mai no va entendre que poguessin sostenir-lo. Realitat tan científicament impossible _ho havia llegit en algun lloc_ com que les ales de les abelles fessin volar les abelles, que els egipcis edifiquessin piràmides o que Saturn tingués anells. I tanmateix les abelles volaven, les piràmides existien, Saturn tenia anells i l'armari se sostenia. Era un espant i alhora un prodigi de la física. Un espant perquè amb la seva negror destacava com un escarabat a la neu, i perquè amb aquell embalum ressaltava com un confessionari en una mesquita.
A part d'això, el seu matrimoni era tècnicament feliç. L'amor d'un alimentava el de l'altre, de manera que s'establia un domini suau, no se sabia ben bé de qui sobre qui. No feia ni sis mesos que s'havien casat i ja eren dues peces d'orfebreria marital; cada dia que vivien junts cosien alguna de les petites esquerdes que encara els separaven, cada dia que es despertaven junts llimaven alguna discrepància amb pactes, silencis o pactes de silenci, segons convingués. El preu de tanta concòrdia, naturalment, era la mort de la sorpresa i la passió, si és que alguna vegada la passió o la sorpresa havien tingut cabuda en els seus plans d'una llar humana. L'Alfred no sabia si sentir-se culpable fins que va entendre que precisament allò, el conjunt de les renúncies i rutines que feien possible la convivència, eren les arrels del matrimoni. Però un d'aquells matins tan grisos i tan dolços l'Alfred va sortir de casa.
L'any s'acabava i els carrers estaven xops per culpa d'una pluja fina. Amb un gest va cridar el noi que venia els diaris. Just en aquell moment una dona s'hi va apropar amb les mateixes intencions. Casualment el noi havia venut l'últim diari a l'Alfred. Ella va esclatar en renecs i ell la va mirar de cap a peus, sorprès del seu vocabulari de pirates.
Anava pel món sense barret, escampant tants tirabuixons que no se sabia si eren els cabells més deixats d'Europa o el pentinat més elaborat d'Amèrica. Duia un coll molt alt i botons petits de formiguetes. Havia nascut sota un cel diferent, com ho delatava la pell, producte feliç de moltes barreges. Quan l'Alfred li va cedir gentilment el diari ella no va dir ni gràcies. Es va concentrar en la lectura enmig del carrer, i es va oblidar d'ell a l'acte.
De sobte es va descobrir espiant el seu propi diari per damunt d'una espatlla, com al tramvia. Va llegir una capçalera, Fieros combates en Manzanillo y Camgüey, i el seu nas va fregar l'orella de la cubana. Ella feia escarafalls. No es queixava del nas, sinó de les injustícies terrenals, i amb unes malediccions increïbles. Per fer notar la seva presència l'Alfred va dir:
_ No s'amoïni. Pot quedar-se'l.
Ella va mirar-lo com si encara no l'hagués vist, de dalt a baix i amb els ulls molt oberts, i va dir:
_ Carai, quin tros d'home.
El que menys s'esperava era aquella sinceritat tan desinhibida. Per canviar de tema li va preguntar el primer que li va passar pel cap. Ella va dir:
_ Jo sóc puta, i amb aquesta feina costa trobar un amic. I vostè? A què es dedica?
En la seva veu no hi havia cap signe de por o penediment. Era puta, de la mateixa manera que hauria pogut ser bruixa, reina o castanyera. Van parlar una mica més i l'Alfred va notar que les paraules només eren una cortina per ocultar el que realment es deien.
Es va esgarrifar. Era prou llest per entendre que estava vivint un d'aquells dies que es guanyen el dret de ser recordats al llit de mort. I tot plegat per haver-la conegut. Va callar, va mirar-la i va saber que l'amor no és allò que descobrim en els altres, sinó allò que descobrim en nosaltres. Havia trigat tres anys a decidir que la Marta era una bona dona i tres minuts a saber que la cubana era la seva dona. La Marta feia de la vida una casa; la cubana, que la vida fos veritat.
La va dur a casa, van caure al llit de matrimoni. Es feien petons, i quan l'havia despullat va sentir una clau que girava al pany. Era el més simple dels sorollets i un soroll capaç d'ensorrar el món. Es va mirar la
cubana,com el ratolí hipnotitzat per la serp. En un tancar i obrir d'ulls van aparèixer els dubtes i les tebieses: realment estava disposat a matar el seu matrimoni, la seva reputació i el seu futur per ella, una puta cubana de la qual no en sabia ni el nom? Si allò era l'autèntic amor, si es tractava d'un sentiment tan excels, per què arribava de bracet del pànic?
Només va saber xiuxiuejar:
_ Amaga't.
La cubana va entrar a l'armari. L'Alfred amb prou feines havia tingut temps d'allisar la flassada i fer-se la clenxa, totes dues maniobres amb la mateixa mà, quan la Marta va fer acte de presència. Mai no han existit dues persones que hagin tingut perspectives tan diferents de la mateixa situació. Per a l'Alfred la seva culpabilitat era òbvia: tots els indicis el delataven. Per a la Marta el culpable era el botiguer: tots els preus l'acusaven. Venia carregada de bosses de roba nova i parlava i parlava, indignada amb les factures. L'Alfred va demanar: "Avui no havies de ser al cementiri amb la teva mare?" Ella ni tan sols es va molestar a respondre, en aquells moments odiava massa la indústria tèxtil catalana, italiana, mundial, universal. "Amor, vols saber el preu de dues mitges escarransides?" En qualsevol moment obriria l'armari per guardar les noves adquisicions.
No, encara no. Més esperances: tot d'una es frega el miracle quan la Marta deixa les bosses en un racó, com si la cridessin d'altres urgències.
Però quan ja està a punt de sortir de l'habitació, es gira. Torna. Posa una mà al pom de l'armari. L'Alfred vol aturar la catàstrofe, no sap què dir i calla. S'obre una porta, és tan gran que amaga el cos de la Marta com una mampara. L'Alfred acluca els ulls. No arriba cap xiscle, només un grinyol de frontisses. Després, la boca del monstre que es torna a tancar. I la veu de la Marta, que diu:
_ Amor meu, et trobes bé? Estàs molt blanc.
Ella se'n va al menjador. L'Alfred mira l'interior de l'armari i amb una mà busca entre les peces que pengen. Roba i més roba.
                                           * * *
Abans que l'armariet devorés la cubana havia passat allò del gatet.
Setmana Santa, matí de Rams. La Marta ja era a missa, tota la família l'esperava per beneir el palmó i ell s'afanyava a escollir una corbata de les que penjaven a dins de l'armari. Mentre triava va notar un ser pelut que se li refregava contra els turmells. Quan va abaixar els ulls va veure un cadell de gat amb ratlles de tigre al llom, molt vulgar. Això sí: la punta de la cueta era de color blanc. No podia entendre que aquella bestiola hagués sortit de l'armari. Però no tenia temps per misteris casolans. I mai li havien agradat els animals. L'amoïnava que la Marta volgués adoptar-lo. Va sortir carregant el gat amb totes dues mans, mantenint-lo tan lluny del cos com podia; el va abandonar al carrer i no hi va pensar més. Però després que l'armari deglutís la cubana, casualment, l'Alfred va tenir una conversa molt inquietant.
La sogra havia dinat amb el matrimoni. A l'hora del cafè les dues dones van encetar una xerrameca farcida de betes i fils, vores i sanefes, aquells arguments tan elevats que redueixen els homes al silenci des del temps d'Adam. L'Alfred es va recloure a l'eixida, embafat de canelons. Feia una mitja becaina al balancí de vímet quan, des de les fondàries de la inconsciència, va sentir la conversa que tenien les dues dones. La sogra
aconsellava la Marta que no tingués animals a casa, "fes-me cas, nena, si no et passarà com a mi amb un gatet molt estimat que un dia es va fer fum, i després et sap greu..."
A l'eixida feia una temperatura ideal; l'aire movia les fulles de la figuera, tot estava en ordre. En realitat no hi havia cap motiu perquè l'Alfred preguntés:
_ Aquell gatet, com era?
Mirava la sogra amb aquells ulls endormiscats que observen com si tothom fos enemic. Per la seva banda elles el van afusellar amb quatre ulls, com si en lloc d'una conversa interrompés una conxorxa.
_ Ah, molt bufó _va contestar finalment la sogra. Va fer un glop d'herbes i va afegir: _Tenia la punteta de la cua de color blanc.
L'Alfred es va regirar al balancí. Evidentment era la mateixa bestiola, tot i que no podia entendre com havia arribat fins als seus turmells. Va comentar:
_ Potser tornarà.
_ No, fill, no ho crec _va riure ella_, no tornarà. Fa massa que es va perdre.
_ Massa? _va badallar ell.
_ Trenta-cinc anys, si fa no fa _va concloure la sogra. Acte seguit fa afegir en un to de perfídia retinguda i humorística, molt propi d'ella: _ Segons on et perds, no en tornes mai.
Aquella nit no va poder dormir. Ho mirés com ho mirés l'única possibilitat era la més impossible: durant un descuit de la sogra, feia trenta-cinc anys, l'animaló havia entrat a l'armari per sortir-ne aquell diumenge de Rams. L'armari deglutia criatures vives i les vomitava quan volia. La qüestió no era com ni per què, la qüestió era una altra.
Tornaria. Algun dia la cubana tornaria.
                                                  * * *
Quan han d'afrontar l'insòlit els homes poden al·legar que han patit un malson. Però què fa un home sensat quan la cosa és tan extraordinària? No res. I, en realitat, no fer-hi res potser és el millor que pot fer un home a qui l'armari se li ha menjat l'amant. Podia ajudar la víctima? No. Tenia la culpa de la seva desaparició? No. Obtindria algun benefici si explicava un fet irracional a persones racionals? No. Si els seus conciutadans no creien en coses tan fantàstiques com, per exemple, l'amor boig, què en pensarien quan els parlés d'armaris antropòfags?
Així doncs, amb una frivolitat que el va sorprendre a ella mateix, l'Alfred va oblidar-se de la qüestió. Els primers mesos encara dedicava mirades furtives a l'armari, però cada cop més de tant en tant. Després, ni això. Va tenir una filla. Al principi del seu matrimoni l'Alfred creia que la millor manera de ser un bon home era ser un bon marit. El dia que va néixer la seva filla va alterar lleugerament l'enunciat: la millor manera de ser un bon home era ser un bon pare. I aquells dies, per primera vegada, va pensar en la cubana com en una cosa llunyana. Havia esta real l'amor que un dia, només un, es van dedicar? Encara més: havia estat real ella?
Durant una època va considerar la qüestió des del punt de vista científic. Quan la nena va fer cinc anys li va regalar una caixa de sabates plena de cucs de seda. Com acostuma a passar, la finalitat instructiva va ser més aprofitada pel mestre que per l'alumne. L'Alfred els alimentava rigorosament amb una dieta a base de fulles de morera. Els cuquets cada dia s'engreixaven una mica més, i cada dia en llançava un a l'interior de l'armari. Al final només n'hi van quedar dos. Van filar el capoll de seda en una cantonada de la caixa. L'Alfred va respectar la incubació, fins i tot va permetre que les papallones que en van sortir s'unissin d'aquella forma tan obscena, l'una d'esquena a l'altra. No feien res més que perpetuar una còpula sense plaer ni dolor. De vegades el mascle, que era més petit que la femella movia les ales frenèticament. No se separaven mai.
El tercer dia de còpula va ser l'últim. Els dos insectes es pansien. El mascle en un angle de la caixa, la femelle envoltada d'ous, un centenar o més, que havia escampat pel cartró. Es morien. La pell els queia com si fos pol·len brut. I les ales, tan inútils que no servien ni per volar ni per lluir, es desballastaven com vells estels de paper. Va tenir un rampell i abans que morissin va abocar les papallones armari endins. No ho va fer en nom de la pietat, sinó de la ciència. La idea era que si llançava cucs a l'armari amb una periodicitat calculada, quan tornessin podria deduir la pauta temporal que seguia el fenomen. Setmanes després va descobrir-los.
Un dia, en un angle interior de l'armari. Tornaven tots junts, des del cuquet minúscul i quasi invisible que havia llançat el primer dia, fins a la parella d'agònics, per a qui l'armari només havia significat una pròrroga en la sentència de mort.
Defraudat, va concloure que l'armari era imprevisible, que allà dins el temps es movia en una escala còsmica, i que els devorats seguien una ruta erràtica. Podien trigar vint dies o vint anys a tornar, sense lògica. Va escombrar els cucs amb un raspall i els va abocar per la finestra.
L'experiment només li va servir per confirmar incerteses. Encara que volgués negar-ho, algun dia ella tornaria i la casa trontollaria. Els anys passaven, la convivència havia situat la Marta per damunt de l'amor. Els vincle que els unia ja era més estret i més sòlid que el del matrimoni, li resultava impossible imaginar-se lluny de la seguretat que ella li donava. I tanmateix, mentre l'armari fos allà, mentre la seva presència demostrés que un amor com el de la cubana havia estat possible, no podria viure tranquil. I si el seu matrimoni era un frau? Sobretot: què faria quan tornés?
Els homes duien barrets blancs i rodons, i els banyistes samarretes de ratlles blaves horitzontals. Un dia van acompanyar altres matrimonis en una excursió ciclista. Van llogar tàndems, però a última hora hi va haver un desacord entre el nombre d'assistents i les bicicletes disponibles. A l'Alfred i la Marta els va tocar un tàndem de tres seients. Durant tot el dia van pedalejar amb aquell seient buit o aquell passatger invisible, com es preferís. Coincidència: l'Alfred mai no havia vist la Marta tan feliç. El contacte amb la naturalesa li oferia aires de llibertat i coquetajava amb tots els homes de l'aplec ciclista. Ell sabia que era un llicència tan fictícia com inofensiva: de vegades les dones casades volen creure que encara desperten una mica d'afecte. Més d'un li va preguntar si es feia difícil dur un tàndem de tres seients. I a sobre reien [...]


dissabte, 21 de gener del 2017

EXERCICIS . REPÀS DE SINTAXI

  1. Aquest resum de funcions dels pronoms febles us pot servir:
           SUBJECTE (Indeterminat o determinat amb quantificador)  EN
           CD:
  •             Indeterminat o determinat amb quantificador. EN
  •             NEUTRE (això o allò): HO
  •             Oració subordinada substantiva: HO
  •             Determinat de 3a persona. EL-LA-ELS-LES
   CI    de 3a persona: LI- HI ( singular)
                                         ELS (plural)

  CRV:
  • Amb de : EN
  • Amb altres preposicions: HI
  ATRIBUT:
  • Determinat. EL-LA-ELS-LES
  • No determinat: HO
  PREDICATIU:
  • Dels verbs fer-se, dir-se, elegir, nomenar: EN
  • D' altres verbs: HI
  COMPLEMENT CIRCUMSTANCIAL:
  • De lloc amb de : EN
  • Altres CC: HI
COMPLENT DEL NOM O DE L' ADJECTIU AMB DE: EN




EXERCICIS DE REPÀS:
1. Tria l' opció correcta:
Estic desesperada: el meu marit se m' ha comprat una corbata ridícula en aquella botiga.
- Doncs el meu.......................... una de molt original.
a. Se me n' hi ha comprat                          b. Se m' hi n' ha comprat
c. Se m' hi ha comprat                                d. Se me n' ha comprat.

He comprat aquestes postals per a les meves amigues, però ja ..................... escriuré demà.
a. Els les           b. Les hi         c. Els hi        d. Les les

Aquests delegats no han pogut assistir a la conferència. Podries.................breument?
a. Resumir-els- hi           b. Resumir-els-la      c. Resumir- los-hi      d. Resumir-los-la

Aquesta copa és la d' en Josep........................ de cava fins a dalt de tot.
a. Omple-se-la     b. Omple-la-hi      c. Omple-la-li      d. Omple-l'hi.

Els teus socis no es poden queixar: aquell matí els assessors .............. van fer moltes, de propostes.
a. Els hi       b. Els en      c. Els n' hi         d. Els en hi

2. Escriviu la combinació de pronoms febles adients:
a. Els jugadors esperen la pilota per poder reprendre el partit. Tira ..............
b. Volen totes les cartes, però tu dóna........ només tres o quatre.
c. La Núria té els negatius. Demana..............
d. En Jaume vol comprar aquells terrenys, però no .................... volen vendre.
e. Els nens volen que ......................llegeixi un conte abans d' anar a dormir.
f. Jo ja sé què va passar, però a ells no ................ha explicat ningú.

3.  Reescriviu les frases següents substituint els elements entre parèntesis per pronoms febles:
a. En Puig ha venut (la casa)   (als seus amics).
b. Presenta (la Laila)  (a en Joan) !
c. Porteu  (els llapis)   (a les alumnes)
d. Deixi (uns quants bombons)   (per en Jordi) !
e. Ensenyeu ( la documentació)  (als agents) !
f. Es posa (molt de perfum)  ( al coll).
g. Treu ( les camises) (de l' armari) !
h. Preguntaré ( al teu pare) ( com s' ho fa per guanyar tants premis).
i. No han informat (els professors)  ( de la visita).

4. Quina és la funció sintàctica que realitzen els pronoms febles?
a. Em penso que HI haurà pocs assistents a l' assemblea.
b. Fes lloc per als paquets, que ara EN vénen més.
c. Ja fa molts dies que HI penso.
d. Els premis ELS els lliurarà el president en persona.
e. Ha volgut fer-se sòciabdel club, però no la HI han volgut.
f. Li ho vam plantejar i s' HI va interessar de seguida.
g. Si només te' N menges un després tindràs gana.
h.  Si intenta ser amable no HO sembla.
i. No L' aplaudeixis.

5. Reescriviu les frases següents substituint els pronoms febles per elements que hi puguin ser representats:
Exemple: LI HI TELEFONARÉ.  Telefonaré  al pare al despatx.

a. Els hi portaré.
b. Sempre els en fa.
c . Vaig confessar-li-ho
d. Els els va estripar.
e. Va amagar-los-el.

6. Completa les frases següents amb les combinacions de pronoms febles adients:
a. Si no et trobes bé serà millor que truquis al director i ................. diguis.
b. Aquests són els discos del cantant preferit de la Sheila; si ................... compres un parell serà feliç.
c. Aquest matí no tinc temps de portar el butlletí al cap de personal , però puc dur.............. aquesta tarda.
d. Si els inspectors et demanen el llibre de comptes, ensenya............ de seguida.
e. L' encarregat del magatzem no va protestar pels canvis, sinó perquè ningú no va informar..................... amb prou antelació.
f. Com que l' avi no podia llegir bé la carta, ...................... van llegir els néts.
g. Ha decidit que no començarà a treballar fins que no ......................... manin.
h. Els companys van demanar- te quatre llibres i tu vas portar............. només un.
i. Digues a en Pere que no s' amoïni per les parets que li falten: ja .................. acabaré de pintar jo mateix.






dimarts, 17 de gener del 2017

EXERCICIS DE SINTAXI. DIJOUS 19 DE GENER









Indica quina és la funció sintàctica del pronoms subratllat:
El vi no era la casa de les seves desgràcies. Si de cas n ‘ era el remei. Mai no pensà que la beguda fos una solució definitiva, ni que li servís per esborrar els fets passats. Res no pot canviar allò que ha succeït. L’ alcohol apaivagava la pena. Ho comprovà quan cada glopada l’ allunyava de velles imatges. Els records eren pedres feixugues. Calia llimar-ne els caires més vius , retallar- ne les vores.

Substitueix els complements subratllats per la combinació pronominal correcta:
Endreça la roba   a l’ armari !
Pregunta els dubtes   al professor.
Recull la brossa    del terra.
Es queixa de la mala sort.
Corregeix exercicis   als alumnes.
El somnio tendre i lleial.
Repassa els temes   amb il.lusió.
Aprèn modelatge   al taller.
Recorda  amb èmfasi   la conversa.
Retira el sofà   del menjador.
Torna de París   amb presses.
Cull les pomes   del terra

Completa les oracions següents amb el pronom o la combinació pronominal que calgui:
Sempre fan el que volen.  .......... he dit moltes vegades, però no ................... adonen.
Si en Víctor no et vol tornar l’ estoig, pren ..................
Necessiten els documents amb urgència. Porta.......... tan aviat com puguis.
Em pensava que els amics eren a casa, però no .......... he trobat.
La direcció del centre no funciona i tots ......... patim les conseqüències.
Sempre deixa el plat a taula i no ......... retira mai.

Identifica a quins sintagmes fan referència els pronoms febles subratllats:

1.       Fa estona que els truquen per telèfon, però no hi ha manera que s’hi posin.
2.       Volen saber la raó d’ aquest reunió clandestina. No pateixis, els la  diré.
3.       Compreu més beguda o no en  tindrem prou.
4.       Les seves cosines fa temps que van encarregar-li aquestes mostres i tot just ara els  ha dit que els  les  enviava.
5.       Quant deuen costar aquelles sabates? Quan vinguin els dependents els ho preguntarem.
6.       Afanya’t a fer el sopar als convidats i serveix – los – el  de seguida.
7.       Aquests informes són per als arquitectes: fes – los els arribar tan aviat com puguis.
8.       Que no dèieu que la pizza era tan dolenta? Però si us l’ heu menjada tota.
9.       Sou uns lladres, quan vau veure els bitllets damunt la taula, vau córrer a ficar – vos-els a la butxaca.
1        Li hem dit que ens deixi el cotxe, però no ens l’ ha volgut deixar.
1        La Júlia li ha fet un regal, però tu no li n’ has volgut fer cap.
1    Si no has donat la notícia als teus pares,  dóna’ ls-la.
1  El problema que ells tenen no saben qui els el resoldrà.
      No vagis al club que jo en vinc i no hi ha ningú.
1  Si no has repartit els equipatges als jugadors , reparteix-los- els.
1   No puc portar les meves germanes al cinema. Pots portar-les-hi  tu?
1   Si et compres un televisor nou, ens ho  has de dir.
1 A l’octubre comença un curs nou, vols que tu i jo ens hi apuntem?
1 El seus cabells tenien un to que no podia pas ser natural: segur que se’ls  havia fet tenyir.
2 Té dubtes existencials i jo no els hi puc resoldre.
2   Em pensava que el veuria al teatre, però no l’hi he trobat.
2 No li podem donar el càrrec, no n’ és digne.
2 Si treballes en equip, no te’ n penediràs.
2   Vol expressar les seves últimes voluntats i el notari les  hi redacta amb cura.
2  Estic acabant els exercicis, només me’  n  falten tres.


dimarts, 20 de desembre del 2016

TIRANT LO BLANC

  

 CARACTERÍSTIQUES DE LA NOVEL·LA      CAVALLARESCA



La novel·la cavalleresca apareix en un moment en què la vida real està plena de cavallers i, com que vol reproduir la realitat, es preocupa sobretot per ser versemblant, és a dir, per ser creïble a qualsevol persona que llegeixi (o escolti com llegeixen) un llibre d'aquest tipus.
És per això que la novel·la cavalleresca tindrà una sèrie de característiques que la distingiran notablement dels llibres de cavalleries escrits fins aleshores (com els castellans Amadís de Gaula o el cicle dels Palmerines). Aquests trets que indiquem aquí els podem trobar en les primeres però no en els segons:
  • els herois tenen virtuts i capacitats normals, exemptes d'elements inexplicables (per exemple, un cavaller mai no lluitarà tot sol contra cent i necessitarà temps per curar-se de les ferides produïdes en els combats)
  • els escenaris on passen els esdeveniments són reals també, són terres conegudes pels lectors i lectores (les històries no passen en països exòtics i allunyats geogràficament)
  • el temps narratiu és proper a qui llegeix (les novel·les no estan ambientades segles enrere)
  • hi apareixen personatges reals, que tothom coneix o pot identificar
  • hi ha episodis històrics (batalles) que tothom pot recordar, com per exemple la caiguda de Constantinoble en mans dels turcs, que es va produir el 29 de maig de 1453. O el setge de l'illa de Rodes per les forces egípcies, que va tenir lloc del 10 d'agost al 13 de setembre de 1444.
  • no hi ha elements meravellosos ni fantàstics, que donarien un to irreal a la ficció
    En tot aquest interès per la versemblança, la novel·la cavalleresca tindrà com a model les cròniques històriques, com la del rei Jaume I o la de Ramon Muntaner. La novel·la cavalleresca, doncs, voldrà ser com una mena de mirall de la realitat, voldrà reflectir el que passa al segle XV. A partir d'aquí, però, es produirà un procés d'osmosi (d'influència mútua) entre la literatura i la vida real: els cavallers llegeixen novel·les cavalleresques i volen actuar cada dia com els seus herois. I els herois de la ficció actuen com ho fan els cavallers autèntics.

      EL TIRANT, NOVEL·LA TOTAL
     
  • El Tirant ens mostra la vida d’un cavaller en conjunt. Abasta tota la diacronia de la vida de l’heroi i no s’està de presentar-nos-en la mort. De la mateixa manera, no ens estalvia cap de les dimensions de la seva condició humana que l’obliguen a actuar i a viure cada dia. D’alguna manera, uns fets menen cap a uns altres. Martorell pren una munió d’aspectes, que incorpora a l’obra i que transforma en matèria novel·lesca. El Tirant és tot el que ara veurem i molt més, però cal dir, de bon principi, que de cap manera no es limita a un aspecte en exclusiva.

    Novel·la de cavalleria

    Aquest és el primer component de l’obra: tant per la temàtica com per la intenció. Tot i amb això, és diferent del llibre de cavalleries si en considerem l’elevat grau de versemblança i l’absència d’esdeveniments i personatges fabulosos, encara que no absoluta, si rememorem l’aparició de la Verge a l’ermita o la presència de la reina Morgana a Constantinoble.

    Novel·la històrica

    N’és en la mesura que amaga darrere de la ficció fets històrics que Martorell coneixia per tradició oral, a través dels textos escrits per altres autors o bé mercès al testimoni viu de persones que hi prengueren part. Ningú no dubta, a hores d’ara, que el Tirant poua en la realitat i en la historiografia quan s’evoca el setge de Rodes o es fa una transposició de l’aventura de Roger de Flor i la Gran Companyia d’Orient, narrada magníficament per Muntaner. Ara bé, la intenció de Martorell no és documentar aquests episodis històrics, sinó aprofitar-se’n i posar-los al servei del seu propòsit global. Per això es barregen esdeveniments separats entre si per segles, per això Anglaterra és envaïda pels àrabs i per això trobem diversos episodis somniats al costat de molts altres de ben reals. El que passa amb Constantinoble, en poder dels turcs des del 1453, és l’exemple més significatiu en aquest sentit.

    Novel·la militar

    El Tirant és un manual de formació per als cavallers. Hi trobem totes les fases i moments de l’ensinistrament físic i psicològic que ha de menester el donzell que aspira a ser armat cavaller, el cavaller encara inexpert i fins i tot el guerrer madur. Hi trobem, doncs, tota la brutalitat dels ritus iniciàtics a què va ser sotmès el jove fill del comte Guillem de Varoic com trobem tots els detalls d’un combat a ultrança, la suprema escenificació de l’esperit cavalleresc.

    El combat a ultrança és el símbol d’una època que comença a decaure i que gairebé desapareixerà –si exceptuem els duels d’honor- arran de la generalització de l’artilleria, entrat el segle XVI. A l’obra, se’ns mostra en totes les seves fases i amb tot luxe de detalls, com una barreja agredolça d’ideals elevats, al costat d’una realitat sovint cruel i despietada. Un ideal de justícia mena cap al repte i el desafiament. Les formes corteses serveixen, durant els preliminars, per dir-se penjaments i escalfar la brega. Els aspectes pràctics presideixen l’elecció de les armes, jutges, lloc i condicions del combat. Arribat el moment, el fast dels preparatius i l’escenificació, l’abraçada i ”l’osculum” entre els rivals, precediran un enfrontament, la resolució ideal del qual passarà per la mort cruel d’una de les parts. Tot plegat, sembla una transposició de la lluita real de classes i de l’evolució social que s’estava produint a la València del segle XV.

    El Tirant, però, anticipant-se a una altra època, ens parla també del cabdill que uneix a la seva vàlua, carisma i lideratge, uns dots pregons com a estrateg i general de grans exèrcits, com el Gran Capità, que no gaire més tard dirigirà les forces de Ferran el Catòlic. És un dirigent pragmàtic que sap que la guerra demana “gest, argent i forment”. Al costat dels aspectes més gloriosos i enlairats, ens acosta també a la crua i fosca realitat de les víctimes d’un setge, de l’enriquiment mitjançant la guerra, del rescat de presoners i ostatges, etc. Crueltat, cobdícia, covardia i d’altres actituds miserables conviuen amb els grans ideals.

    Novel·la de costums

    A través de les pàgines del Tirant es poden entreveure les descripcions dels diferents estrats socials de l’època que va viure el seu autor i de la societat valenciana del seu temps. La concepció i el judici personal de Martorell sobre la classe social que puja, tot desplaçant la noblesa, no és aliena al penjament de juristes que a la novel·la dirigeix el duc de Lencastre o al tracte que reben a l’obra metges, advocats o d’altres personatges que encarnen la burgesia.

    Tot el que fa referència a institucions, càrrecs, jerarquies, cerimonial religiós o profà, se’ns explica de forma detallada i fins i tot prolixa. Malgrat que la barreja de realitat i ficció afecta també aquests temes, es veu de seguida que gràcies al Tirant es pot aprendre a escriure una carta, vestir-se a la moda, organitzar un banquet, una cacera o una festa, redactar una lletra de batalla, els capítols d’una confraria o les últimes voluntats, saludar i comportar-se socialment en qualsevol ambient, encara que fos l’elevat i refinat de les corts europees del moment, així com posar en pràctica els complexos i canviants ritus de la seducció i la cortesia amoroses.

    Novel·la eròtica

    Amor, sensualitat, passió i sexe cru i desenfadat són ingredients primordials de la novel·la, els més gustosos, la sal i pebre, com ha remarcat fins i tot la crítica més conservadora. L’amor és tan important com la guerra i s’hi aplicaran les mateixes energies i estratègies. L’un com l’altra, seran la via d’ascens social de Tirant, com en els millors temps de la “curialitas” del segle XII. Aquesta raó és, potser, la que ens explica els continus paral·lelismes entre la batalla militar i l’amorosa –el zenit de la qual seria el capítol CDXXXVI-, que és realment la que neguiteja més el nostre protagonista, que arriba a l’imperi grec fet un cavaller però sense cap preparació en aquests afers: “-Tirant, Tirant, jamés en batalla sereu ardit ni temut si en amar dona o donzella una poqueta de força no hi mesclau, majorment com [quan] no ho volen fer.” – li haurà de mig reprendre Plaerdemavida (capítol CCXXIX).

    Tirant aspira, emperò, a entrar en la posteritat com a enamorat o, si més no, com a cavaller enamorat: “Ací jau Tirant lo Blanc, qui mort per molt amar” (capítol CXXIX), vol que resi el seu epitafi.

    El tractament que es fa del tema és d’extrema llibertat i abasta un ventall ben ampli i variat: des de l’amor cortès més delicat i espiritual fins a la frescor dels primers contactes íntims o d’abrandament del desig, comparable amb l’ardiment guerrer necessari per accedir a un castell “per força d’armes”i aconseguir com si es tractés d’una altra empresa militar allò que Carmesina anomena com “la part per vós més desitjada”. No obstant això, el caràcter medieval és ben present: els contes de Bocaccio, l’adulterina relació trobadoresca del “fait” o el símil entre els amors d’Hipòlit i l’emperadriu i els de Lancelot i Ginebra, ens ho confirmen així. Tirant seguirà amb Carmesina, igualment, l’escala amorosa d’Andreu el Capellà: esperança, bes, abraçada i lliurament. A la Viuda, en canvi, li diu que no podrà fer el terç i quart esglaons.

    Les més variades pràctiques sexuals i l’alcavoteria desfilen per les planes del Tirant, que també saben parlar-nos del delicat simbolisme de la passió, de la idealització del desig, de la projecció mística de l’amor, del lliurament total envers la persona estimada i de tot el llenguatge amorós més críptic i secret. En confusa barreja trobem l’enamorat que entra en basca per causa d’amor, al costat de l’amant gratificat “pels seus serveis” amb una joia que val més de cent mil ducats. L’alta Carmesina, tan atenta a preservar la seva virginitat, no té empatx a fer ús il·lícit de les arques imperials per demostrar la seva generositat amb Tirant. Tenim petons que s’allarguen més del que costa fer una hora de camí i petons “trinitaris”, com el que fa Diafebus a la seva estimada Estefania, a la qual besa tres cops en la boca “a honor de la Santa Trinitat”. Ens pot sorprendre aquesta tolerància tant pel que fa a aquestes referències religioses com en el detallisme eròtic. Aquest sentiment de sorpresa s’esvaeix si fem un cop d’ull als textos que ens pervingut dels predicadors del moment, entre els quals Eiximenis o Vicenç Ferrer. Comprendrem aleshores que Martorell –com d’altres autors- podia trobar aquí matèria, que sumada a l’experiència vital d’un home despert, cultivat i viatger com ell, resultava més que suficient per il·lustrar tot aquest aspecte important del contingut de Tirant lo Blanc.

    Novel·la psicològica

    Tirant i la resta de personatges tirantians, a diferència dels cavallers errants que protagonitzen els llibres de cavalleries, manifesten una caracterització psicològica. En relació amb aquesta qüestió, el que té més mèrit i resulta més sorprenent per al lector modern és que aquest dibuix interior del personatge s’obté de forma bastant natural, per mitjà dels seus comportaments i no a còpia de sumar adjectius amb la intenció mal dissimulada de penetrar l’escorça de l’heroi.

    És obligatori que trobem tòpics com que els cristians encarnen la veritat i la justícia, ben al contrari que els musulmans. També és cert que entre aquests darrers hi ha persones de “bona llei” com Escariano i Maragdina, per bé que hauran d’acabar convertint-se, la qual cosa no deixa de ser una evolució, com la que faran altres personatges, començant pel protagonista: Tirant canvia de parer envers les dones arran de conèixer Carmesina; tot fa pensar que l’Emperadriu era una dona fidel abans d’enamorar-se d’Hipòlit; la perversa Viuda Reposada no sembla que pugui haver estat la mateixa dida sol·lícita de Carmesina... Tenim, a més a més, alguns altres canvis que il·lustren magníficament l’etiqueta de psicològica, que hom podria trobar excessivament agosarada, però que jutgem més que suficients per comentar aquesta important novetat de la novel·la. Per exemple, Tirant se’ns mostra adés tímid, adés tot un fatxenda. La donzella Plaerdemavida, tan desimbolta i parlera resulta una de les dones més castes de tota l’obra. En l’Emperadriu trobem un desenvolupament més aprofundit o agosarat, des del moment en què els somnis serveixen per presentar-nos una nova dimensió del personatge i les seves accions. En aquest sentit, alguns crítics moderns remarquen la gran diferència que hi ha entre l’heroi de la novel·la cavalleresca i els protagonistes del llibres de cavalleries, la psicologia del qual és tan complexa com la del seu cavall.

    Modernitat i revolució de gèneres

    L’ús que fa el Tirant dels gèneres és ben curiós i singular. Apareixen les cròniques, garantia de veracitat que serveixen per glorificar i enaltir allò que és públic; els llibres de viatges, que satisfan el desig i la curiositat i que subministren anècdotes; la lírica; la predicació; la qüestió; el tractat doctrinal; el teatre o parateatre, qur serveix per representar el món i fomentar la cohesió social, tal com passava en els torneigs; les epístoles ideològiques o d’expressió de sentiments, com les amoroses, al costat de les bèl·liques o lletres de batalla, o dels albarans bèl·lics, amorosos i comercials. Tot es posa al servei d’un propòsit global, d’acord amb un pla establert.

    Un altre dels actius que des de fa temps s’ha reconegut i valorat en el Tirant és la seva condició de base de la novel·la moderna, precursor i antecedent directíssim del Quixot. Si bé pot resultar agosarat parlar d’una novel·la en el sentit que atorguem avui a aquest gènere, Dàmaso Alonso ja va evidenciar que el Tirant té ingredients que les novel·les de “debò” no incorporaran fins al segle XIX, com per exemple la llibertat que traspuen tots els episodis amorosos.

    A part d’algunes innovacions tècniques, la modernitat rau sobretot en la versemblança i el realisme , així com en el tractament de l’humor i la ironia. Tampoc no podem menystenir el pragmatisme de tot el que el Tirant ens ensenya i tot el corpus de coneixements que forneix al lector, del tot necessaris per a qualsevol cavaller o dama medievals. El progrés en la tècnica es manifesta en l’ús de l’estil indirecte, com ara quan Tirant s’allunya de l’ermita i és Diafebus qui narra les proeses cavalleresques del seu amic i cosí o com es fa servir el truc del somni de Plaredemavida. El tractament psicològic dels personatges és tan innovador que Martorell de poc no s’anticipa a Freud en la descoberta del subconscient. La dosificació d’ingredients (humor, ironia, versemblança, exageració, fantasia...) fan del Tirant una poció o medecina capaç de guarir qualsevol malaltia. La malícia i la doble lectura de molts passatges fan que el lector se senti viu i despert de tanta agilitat mental com se li exigeix. L’alcavoteria de Plaerdemavida ens fa pensar més aviat en el refinament i la intriga de la cort francesa del XVIII que no pas en la sordidesa de la coetània Celestina, nascuda per al món literari el 1499.

    El realisme no exclou del tot l’exageració. Al costat de la precisió més absoluta en el nombre d’enemics genovesos morts en un dia (1335) o d’infidels batejats (44327), trobem exageracions com la blancor de pell d’aquella dama que quan bevia es podia veure com el vi li passava per la gola i la hi envermellia, o l’esclat de fetge d’en Kirieleison de Muntalbà. De fet és el mateix contrast que Riquer sotmet a la nostra consideració quan compara la mort del cèsar Roger de Flor “especejat” pels enemics quan era a taula, en un banquet, i la de Tirant, a causa d’una anodina pulmonia, contreta, per cert, a la mateixa ciutat on va morir Roger de Flor.


PER QUÈ DIEM QUE EL PERSONATGE DE TIRANT ÉS PROFUNDAMENT HUMÀ?

Que Tirant és un heroi que es va formant i i transformant ha quedat ja demostrat. Que sap enllaçar tradició i modernitat també. El cavaller novell que, a les primeries de la novel·la, adquireix aquesta condició en un escenari tradicional com Anglaterra, el bressol de la cavalleria, acabarà a l’extrem oriental de la Mediterrània, en un punt “calent” per a les forces militars del moment, fet un cabdill de primera. La riquesa psicològica del personatge i l’evolució del seu pensament i comportament són constants al llarg de la trama. Donzell inexpert, cavaller modèlic, líder militar, amant inexpert i insegur... totes aquestes perspectives no tenen altra finalitat que la de mostrar-nos el caràcter profundament humà del protagonista, malgrat que Tirant reuneix nombrosos punts de la càrrega de l’heroi militar que establí Raglan: llinatge excel·lent, naixement marcat per algun senyal i criança delegada; revelació precoç de qualitats innates en l’edat infantil; bons auguris sobre el seu futur; formació teòrica de caràcter religiós, cavalleresc o d’ambdós; demostració de valentia en les primeres armes; retorn al seu país en l’edat adulta; elaboració d’un retrat físic i moral del cavaller; matrimoni amb la filla d’un personatge important; obtenció d’un càrrec fix en el qual es manté; realització d’un o diversos viatges de caràcter bèl·lic i mort.

Tirant és vulnerable. És ferit en combat, cau del cavall, salta per una finestra i es trenca la cama com qualsevol mortal que no tingui una dosi de sort extraordinària. En les relacions humanes i amoroses és tímid i indecís. Totes aquestes mancances les supleix també de forma ben humana: amb la destresa i l’enginy de les armes, amb l’astúcia en el combat, amb una bona forma física que fa que li duri molt l’alè... igualment que la manca d’ardiment amorós la resoldrà amb la familiaritat del tracte, l’ajut de tercers com Plaredemavida i Daifebus, l’enginy, com l’emprat per declrar-se a Carmesina, etc.

El narrador es complau de continu a desmitificar l’heroi. Per això el posarà en situacions tan ridícules com la de la caiguda i trencament de la cama, en què Hipòlit gairebé no el reconeixia, de tant com li havia canviat la veu i se li havia tornat femenina. Per la mateixa raó el farà morir d’una vulgar pleuresia, per demostrar-nos, per si de cas no ho sabíem, que com que les malalties i la mort no fan distincions de classe a la realitat, tampoc no és qüestió que en facin a les novel·les.

1ª Part. EL TIRANT A ANGLATERRA
Després d'explicar la història del comte Guillem de Varoic, retirat de la vida cavalleresca i reclòs en una ermita, ens és presentat el nostre cavaller, que topa amb l'ermità de manera accidental: Tirant, juntament amb altres gentilhomes de Bretanya, s'ha desplaçat a Anglaterra per assistir a les festes del casament del rei amb la finalitat de rebre l'ordre de cavalleria. En el camí, a causa del cansament, es queda ressagat i s'adorm damunt del cavall. Aquest s'aparta del camí i prenent una senda s'endinsa en el bosc fins que arriba a un prat on hi ha l'ermità, que casualment es delecta en aquell moment amb la lectura del tractat de cavalleria del segle XV Arbre de batalles d'Honoré de Bouvet. L'ermità amaga la seva identitat i, a petició de Tirant, l'adoctrina sobre la cavalleria llegint el llibre, que li regala en acomiadar-se'n.

Tirant, reunit novament amb els seus companys, va a Londres. I de retorn a Bretanya, passa novament per l'ermita amb el propòsit d'explicar-li les festes i magnificències de la cort, tal com li havia promès en partir. Ara Tirant és el narrador i descabdella davant del comte-ermità la riquesa, la pompa i la vistositat de les festes que s'hi han celebrat. En acabat, l'ermità l'interroga sobre els fets de cavalleria que s'hi han esdevingut i Tirant calla humilment i s'aparta del lloc discretament. Serà Diafebus, el seu cosí, qui convertit en narrador ens far saber els fets d'armes de Tirant, proclamat el millor cavaller de les festes. Després tots s'acomiaden de l'ermità i tornen a Bretanya.
Aquesta part és una ampliació de la novel·la inacabada del mateix Joanot Martorell, Guillem de Varoic, ara posada al servei de la història de Tirant, i s'inspira clarament, d'una banda en el Guy de Warwik anglonormand i de l'altra en el text de Ramon Llull, Llibre de l'ordre de cavalleria. És, doncs, una barreja de novel·la cavalleresca i de llibre doctrinal sobre la cavalleria. Des del punt de vista global del llibre, constitueix l'etapa de la formació cavalleresca del personatge que només en aquesta part és el cavaller singular que combat individualment: teòrica, amb l'exposició dels principis de la cavalleria llegits per l'ermità, i pràctica, amb la narració dels nombrosos combats en què participa i dels quals sempre surt vencedor. I d'altra banda ens dóna una mostra-i gairebé només ho fa en aquesta part detalladament-d'alguns aspectes de les cerimònies i formalismes de la cavalleria del s. XV: tornejos, combats a ultrança, festes, etc.
És, de totes, la part més diferent, la més greu i seriosa. Tot i així, no és difícil advertir de seguida que ens trobem davant d'un llibre força original i diferent dels llibres de cavalleria tan en voga durant l'Edat Mitjana. Amb dos exemples, a part el fet que Tirant és un cavaller excel·lent, però és ferit sovint i les victòries, sempre sobre un sol cavaller, són costoses i difícils-n'hi haurà prou: l'episodi amb Kirieleison Muntalbà i la batalla amb l'ala. Quant al primer, val la pena remarcar el procés de degradació burlesc a què Martorell sotmet aquest cavaller gegantí començant pel nom, que sembla que s'hagi de menjar el món i, en canvi, mor ridículament, plorant amb desconsol, d'un atac d'ira. Pel que fa al segon, és interessant adonar-se que Joanot Martorell transposa aquí un dels episodis habituals de les novel·les de cavalleria: la lluita del cavaller amb la fera; però si en aquells llibres la fera és un drac, una serp de tres caps, o, tot al més, un lleó, aquí, en canvi, és un gos -per molt gran i ferotge que sigui-, i la batalla s'acaba a mossegades (i Tirant no és el que mossega menys!), El canvi hi és evident. D'altra part, el sensualisme, característica de la qual parlaré més endavant, comença a apuntar en la novel·la amb l'episodi del fermall de la Bella Agnès: Tirant l'hi demana i ella l'hi atorga dient-li que el prengui ell mateix. Per descordar-l'hi, per força li ha de tocar els pits, cosa que ella consent (¿o no li ho ha dit precisament per això?) i ell fa de molt bon grat.
Tirant torna a Bretanya fet cavaller, lloat, experimentat i famós.

2ª part. SICÍLIA I RODES

Assabentat per un missatger que el Soldà del Caire, amb l'ajut dels genovesos, ha posat setge a l'illa de Rodes i que si no rep ajuda es perdrà inevitablement, Tirant compra una galera i decideix anar en socors dels assetjats. Al mateix temps, Felip, infant del rei de França, jove grosser i mig beneitó, aconsellat per un servidor de la seva confiança, decideix embarcar-se d'amagat a la nau de Tirant i emprendre aquesta aventura. Arribats a Sicília, s'estan alguns dies a la cort. Felip i la infanta del regne, Ricomana, s'enamoren i Tirant mira d'afavorir aquests amors i concertar el seu matrimoni. Però Ricomana sospita la beneiteria del príncep i no es deixa convèncer amb facilitat, i decideix posar-lo a prova.
Felip actua com li és propi, fent bajanades, però Tirant, amb la seva gràcia i habilitat, esmena puntualment les seves rucades No obstant això, la princesa no queda convençuda i ajorna la decisió fins que tornin de Rodes. Tirant, Felip i el rei de Sicília s'embarquen vers l'illa i socorren la ciutat Allí, Tirant, mitjançant un estratagema enginyós d'un mariner seu, aconsegueix fer fugir els moros. Després van en peregrinació a Terra Santa, on Tirant rescata molts captius, i tornen a Sicília. De retorn a la cort siciliana, la infanta sotmet novament a prova el príncep francès, sempre amb els mateixos resultats (Tirant no se separa mai del seu costat i evita que les faci massa grosses), i Ricomana, cansada i desitjosa de saber com és realment Felip, fa cridar un filòsof de Calàbria. Finalment, malgrat els consells del filòsof, Ricomana decideix esposar se amb Felip, gràcies a un equívoc: li para una última prova i Felip, accidentalment, se'n surt bé i la princesa treu conclusions equivocades. És el conegut episodi de l'agulla. Després s'embarquen en un estol cristià contra els infidels i recorren les costes sarraïnes victoriosament, i retornen a Sicília.
La novel·la ja ha agafat definitivament la seva fesomia militar-caballeresca, realista, faceciosa i sensual, i ha esdevingut mediterrània.
Argumentalment gira a l'entorn de dos eixos: l'aventura militar del setge de Rodes (de ressonàncies històriques) i les escenes cortesanes dels amors de Felip i Ricomana, en una cort de Sicília totalment inventada. I d'altra part, ha aparegut un dels altres elements característics de l'obra: l'humorisme. Menció a part mereix l'episodi del filòsof de Calàbria, interpolació inspirada en la interpretació dels somnis del bíblic Josep i en un conte de Les mil i una nits, a través del Novellino italià del s. XIII.


3ª Part. IMPERI GREC


Tornat a Sicília, el rei rep una lletra de l'Emperador de Constantinoble en què l'informa que els turcs han envaït l'Imperi i assetgen la ciutat, i prega a Tirant que el socorri. El rei posa a la seva disposició naus, armes i homes, i Tirant s'embarca amb la seva gent. En arribar a Constantinoble és rebut amb honors i se li encomana la capitania de l'exèrcit imperial. Immediatament coneix la princesa Carmesina i s'enamoren com dos col·legials, i Tirant li revela el seu amor amb un enginyós joc amb un mirall. En aquest moment entra en escena la Viuda Reposada, dida de la Princesa, que enamorada secretament de Tirant farà i desfarà per intentar separar-los.

Ara, aconsegueix que Carmesina s'enutgi amb Tirant pel seu atreviment. Tirant surt de Constantinoble i venç els turcs dues vegades, demostrant la seva vàlua com a militar i estrateg. Entretant, el duc de Macedònia, envejós de Tirant fa tot el possible per enutjar-lo: el menysprea, intenta capitanejar una sedició en l'exèrcit i fins arriba a enviar un escuder a Constantinoble acusant Tirant de traïció. Durant la campanya militar, Diafebus va a la ciutat i intenta afavorir els amors del seu capità i cosí, i envia, més tard, un escuder per informar l'Emperador de la gran victòria que ha obtingut Tirant, amb la qual cosa es desemmascara l'insidiós duc de Macedònia, que mor en una batalla. Els turcs, vençuts, es rendeixen a Tirant i un dels seus ambaixadors, Abdal-là Salomó, aconsella els senyors cristians (els consells són trets del Familiarum rerum, XII, 2, de Petrarca). Diafebus va a la ciutat, portant els presoners, i, apaivagats els recels de Carmesina, Diafebus i Estefania, filla del vertader duc de Macedònia, es declaren el seu amor i es casen secretament. Vista la situació de les seves tropes, amenaçades de sedició per l'actuació del duc, l'Emperador es trasllada personalment al camp acompanyat de Carmesina i Estefania, i presencia la gran batalla contra els turcs, en la qual Tirant obté una esclatant victòria, producte, tant del seu valor com de la seva astúcia i coneixements militars, i és ferit. Mentre les tropes de l'Emperador, amb ell al capdavant, corren per la terra reconquistant viles i castells, Tirant i Diafebus s'entrevisten secretament amb Carmesina i Estefania, a la cambra de la Princesa, gràcies a la complicitat d'Estefania. Aquesta trobada és espiada atentament per la donzella Plaerdemavida que l'endemà relata, amb el posat entremaliat i innocent de qui explica un somni amb tota intenció, el que ha vist a les astorades Estefania i Carmesina. A partir d'aquest moment, Plaerdemavida jugarà un paper determinant en els amors dels dos joves. Finalment l'Emperador i Carmesina tornen a Constantinoble. Tirant venç per mar l'estol del gran Caramany que venia en socors dels turcs, i després es dirigeix a Constantinoble, duent els presoners. Allí, mentre l'Emperador delibera la resposta a les propostes de pau que han fet el Soldà i el Gran Turc Tirant intenta, sense gaire èxit, anar més avant en els seus amors. Després d'algun temps, l'Emperador organitza unes lluïdes festes amb motiu de respondre als ambaixadors dels infidels. En aquestes festes apareixen el rei Artús i la seva germana Morgana (episodi que té clares referències en la Faula de Guillem de Torroella). I abans no tornin els cavallers al camp de batalla, Diafebus i Estefania es casen de debò. Tothom està content menys Tirant, que no pot aconseguir els seus propòsits amorosos per la resistència casta de la princesa i, sobretot, per l'acció constant de la Viuda Reposada que malparla d'ell. Han de partir, però abans, instigat per Plaerdemavida i amb la seva complicitat, Tirant intentarà retre el castell de l'honestedat de Carmesina, amb un engany. És una de les escenes més plaents, atrevides i divertides de la novel·la. Tirant es mostra esporuguit, indecís i tímid, i, no cal dir-ho, tampoc aquesta vegada va més enllà dels jocs amatoris. De resultes d'aquest intent, Tirant acabarà estirat tan llarg com és al jardí de palau amb la cama trencada, i a la cambra de Carmesina tothom, espasa en mà, buscarà una rata inexistent.
L'exèrcit torna al camp i Tirant resta a Constantinoble immòbil al llit. El seu escuder Hipòlit va cada dia a palau per dur cartes d'amor de Tirant a Carmesina. Un d'aquests dies, Hipòlit, que està enamorat de l'emperadriu, és requerit per ella i després de moltes vacil·lacions troba ardiment per confessar li el seu amor. L'Emperadriu s'encén de passió. Tirant es recupera lentament i freqüenta Carmesina. Finalment es casen secretament, tot i que Carmesina deixa ben clar fins on arribarà aquest matrimoni, mentre no es formalitzi. Però la Viuda Reposada, més gelosa que mai, decidida a torbar definitivament les seves relacions, s'enginya un terrible engany i fa creure a Tirant que Carmesina manté relacions sexuals amb el seu hortolà, negre i musulmà.. Tirant, que ha cregut veure-ho amb els seus propis ulls, decebut, trist, engelosit i irat, mata l'hortolà i emmalalteix: perd el desig de viure. Recuperat mitjançant l'enginy d'una vella jueva, decideix embarcar-se per tornar al camp de batalla. Abans que parteixi, però, Carmesina, que no entén el capteniment de Tirant, després d'haver intentat infructuosament de veure'l, envia Plaerdemavida a la nau per saber el motiu d'aquest canvi d'actitud inesperat. Allí Plaerdemavida li descobreix l'engany de la Viuda i la innocència de Carmesina, i Tirant es lamenta amargament per la seva poca fe en la Princesa i s'irrita contra la Viuda, però abans que pugui fer res, la mar s'enfelloneix i la tempesta s'endú la galera del port, la condueix a la deriva i la fa sotsobrar en les costes del nord d'Àfrica. Tirant i Plaerdemavida, cadascun pel seu costat, atenyen la platja i salven la seva vida.
Com es pot veure, aquesta és la part central de la novel·la; és la més llarga i hi apareixen definitivament tots els seus elements característics: escenes bèl·liques i cortesanes, humor, sensualisme, erotisme; en un marc de ficció presentat amb voluntat realista. Argumentalment gira a l'entorn de dos eixos: els episodis militars, per mar i per terra, de la campanya contra els turcs en defensa de Constantinoble, i els episodis amorosos, centrats sobretot en la relació Tirant-Carmesina (però referits també a Diafebus-Esfefania i a Hipòlit i l'Emperadriu), amb la participació de dos personatges decisius: Plaerdemavida, afavorint-la, i la Viuda Reposada, destorbant-la i tractant de fer-la fracassar.

4ª Part. NORD D'ÀFRICA
Tirant és recollit, com a captiu però amb generositat, pel Cabdillo de los Cabdillos, un gran senyor de regne de Tremissèn. Aquest el vesteix, l'alimenta i el tramet a un castell del seu fill, on és carregat de ferros i tancat a la presó. Entretant el rei Escariano, desitjós de casar-se amb la filla del rei de Tremissèn, ataca el regne i posa setge al rei. El Cabdillo, fugint de la batalla, arriba al castell del seu fill. Aquí treu de la presó Tirant i li demana ajuda, convençut que és un cavaller valent i bon coneixedor dels fets d'armes.Tirant immediatament es posa a la seva disposició i comença a combatre les tropes del rei Escariano; amb la seva astúcia i experiència, aconsegueix trencar el setge i rescata el rei i la seva filla, i fortifica la ciutat de Tremissèn. Al cap de poc, mentre Tirant i el Cabdillo són en una altra ciutat del regne, Escariano, gràcies a la traïció d'un jueu de Tremissèn pren la ciutat, mata el rei i s'endú la seva filla a un castell inexpugnable. Tirant, en saber-ho, conhorta les tropes del rei mort i es disposa a vèncer Escariano i rescatar la Princesa; cosa que farà mitjançant un estratagema, gràcies a la participació d'un albanès que, seguint les seves instruccions, enganya el rei Escariano i facilita l'entrada al castell de les tropes de Tirant. La Princesa de Tremissèn, alliberada, requereix d'amors Tirant, però ell es manté fidel a Carmesina i la rebutja amb suavitat i cortesia, i aconsegueix que es faci cristiana. El rei Escariano, al seu torn, no tarda, després d'un breu adoctrinament, a seguir les petjades de Maragdina i abraça també la fe de Tirant. I després d'ell són milers els musulmans que, seguint el seu exemple, prenen el baptisme. Entretant, Tirant té notícia que alguns dels homes que l'acompanyaven en la galera són captius i els redimeix, i combat amb els altres reis moros. Gairebé a punt d'haver conquistat tot el nord d'Àfrica, Tirant assetja una ciutat. Els assetjats, veient-se perduts, trameten la seva senyora acompanyada d'altres donzelles a Tirant per demanar-li clemència. Entre les donzelles, vestida a la morisca i sense ser reconeguda va Plaerdemavida, que després del naufragi va ser recollida per un vell moro i més tard va entrar al servei de la senyora de la ciutat. Plaerdemavida, sense descobrir-se, suplica generositat a Tirant, li retreu la seva poca pietat, quan ell s'hi nega, i, castigant-lo, li recorda el seu passat i li revela l'estat en què es troba l'Imperi i la seva estimada Carmesina, a punt de caure en mans dels turcs. Tirant, sentint-la i ignorant la seva identitat, es torba del tot i es desmaia. Recobrat, Plaerdemavida es descobreix i Tirant l'acull amb gran alegria i perdona els de la ciutat. Mentre Tirant continua la seva campanya victoriosa per terres africanes, Plaerdemavida li recorda constantment la situació de l'Imperi i l'insta a tornar-hi i defensar-lo dels turcs. Finalment, Tirant envia ambaixadors i vitualles a l'Emperador i es prepara per anar en el seu socors. Abans, però, esposa Plaerdemavida amb el seu cosí, el senyor d'Agramunt, a qui dóna el regne de Fes. I conquistada tota la morisma, s'embarca vers Constantinoble amb els exèrcits moros, ara cristians, que ha conduït per Àfrica.
Aquesta part, més retòrica i eixuta que l'anterior, se centra sobretot en la campanya militar de Tirant en terres musulmanes. Per al meu gust, és la part menys atractiva de la novel·la, en què desapareixen bona part dels aspectes que li són essencials i la fan més entretinguda, realista i divertida, tot i que conté força informació sobre l'art militar de l'Edat Mitjana. L'altre element argumental, aquest totalment irreal, desproporcionat i inversemblant, és la conversió de milers d'infidels a la religió cristiana. A la fi, la novel·la recupera els seus fils argumentals fonamentals, els amors de Tirant-Carmesina i l'alliberament de Constantinoble amb la reaparició de Plaerdemavida.

5ª PART. TORNADA A L'IMPERI GREC.


Abans de salpar, tramet el cavaller Espèrcius com aambaixador al regne de Sicília. Espèrcius, després d'informar el rei dels propòsits de Tirant, torna al nord d'Àfrica; però quan hi arriba, l'estol de Tirant ja ha partit; el segueix i naufraga davant d'una illa pràcticament despoblada, en la qual desencanta una donzella en forma de drac. Aquest és l'episodi més meravellós i fantasiós de tota la novel·la; absolutament innecessari i encabit a repèl dins de la trama de la narració, i tret dels Viatges de Mandeville.

Tirant arriba a Constantinoble. La Viuda Reposada en saber-ho, plena de temor, es mata. El capità, a trenc d alba, envesteix per sorpresa les naus dels turcs i les fa preses. Després els talla la fugida per terra i socorre la ciutat. Mentre els turcs estan en aquesta angoixosa situació, sense poder retirar-se i sense poder rebre ajuda, Tirant tramet Plaerdemavida a la ciutat i negocia amb els turcs la rendició.. I immediatament es dirigeix a Constantinoble, formalment per informar l'Emperador de les propostes de pau, però amb l'esperança secreta d'entrevistar-se amb Carmesina. Aquella mateixa nit, Plaerdemavida enganya novament la Princesa i fa entrar Tirant a la seva habitació, amonestant-lo que sigui valent i coratjós, i venci la batalla. Aquesta vegada, malgrat la resistència i els precs de Carmesina, Tirant entra al castell i aconsegueix la fi que en amor es pot aconseguir. Ja era hora! L'Emperador accepta les propostes del Soldà i Tirant recupera l'Imperi i allibera Diafebus i altres cavallers, captius dels turcs. I l'Emperador, agraït, li dóna la seva filla per esposa, en pagament als seus serveis, amb plaer dels dos amants, i el fa cèsar i hereu de l'Imperi. Tirant emprèn la conquesta final dels nuclis més resistents i fins i tot de terres veïnes, i es prepara per tornar triomfalment a Constantinoble. Però aquest retorn i el matrimoni tan esperat amb la Infanta no seran possibles; estant a la ciutat d'Andrinòpolis, Tirant emmalalteix greument i mor després de fer testament i d'escriure una lletra de comiat a la seva estimada. Coneguda la trista nova, tothom plora i es lamenta desconsoladament, sobretot l'Emperador i, és clar, la seva Carmesina, en una de les escenes amb més vigor de tota la novel·la. No s'han acabat, però, els infortunis; mentre es preparen les exèquies de Tirant, mor l'Emperador, totalment trasbalsat per la mort de Tirant i el desconsol de la seva filla, i Carmesina, traspassada de dolor, fa testament, rep els sagraments i mor amb beatitud ajaguda en un llit, entre els cossos de Tirant i del seu pare. La novel·la arriba al final: Hipòlit, hereu de Tirant, es casa amb l'Emperadriu i és proclamat nou Emperador, i fa enterrar dignament els cossos de Tirant i Carmesina.
Aquesta última part torna a tenir les dues línies argumentals acostumades: armes-amor; hi reapareix el sensualisme, la gràcia i l'atreviment de la segona part en les escenes eròtiques, i el seu to alterna entre el greu i seriós dels afers de la guerra, el fresc i viu de les escenes amoroses, i l'adolorit i vigorós dels planys de la desconsolada Carmesina.
El seu millor mèrit és, sens dubte, el final, apartat dels habituals "es van casar, van ser feliços i van regnar amb prosperitat", que, val a dir-ho, devia ser una gran temptació . En definitiva, Joanot Martorell actua com un gran novel·lista de notable personalitat i amb materials de diversa procedència: literaris uns (encara caldria afegir als ressenyats, per exemple, les influències de Dante o de Boccaccio, o d'Enrique de Villena en la dedicatòria del llibre), procedents de la historiografia els altres, i molts de la directa observació de la realitat, ens ofereix un llibre versemblant, ric, complex, variat i divertit.
Resum de Jordi Tiñena

 
EN AQUEST ENLLAÇ HI TROBAREU INFORMACIÓ INTERESSANT SOBRE L'OBRA I L'AUTOR D'AQUESTA. ( Cliqueu sobre la fotografia.)







http://www.xtec.cat/~acarre/index.htm