Llegeix amb atenció aquest relat "incomplet" que pertany a l'obra Tretze Tristos Tràngols d'Albert Sánchez Piñol. Hauràs de crear el teu propi desenllaç d'un màxim d'una pàgina, escrit a ordinador.
NOMÉS DIGUES SI ENCARA M'ESTIMES
Ella es deia Marta i era rica, rossa, frívola i trivial. Era tan guapa que no podia tenir amigues: quan entrava en un saló totes les altres semblaven fregalls. Per això les dones l'odiaven, i com més l'odiaven, més guapa la feien. Ell es deia Alfred i era ben plantat com un xiprer. Alt, esvelt, elegant, un home d'aquells que ningú vol que sigui ric, perquè és preferible admirar un pobre esforçat que un ric privilegiat. Es van comprometre.
Segons la tradició, els pares de la núvia aportaven l'aixovar. Va arribar al matrimoni amb cinc fundes de coixí, cinc llençols i cinc flassades. Molts tovallons, tots brodats amb les inicials d'ella. Les d'ell, no. Dos barrets en forma de pastís, que es van fer arqueologia a les golfes, el xal de cotó blau, que era una teranyina de llana prodigiosa, la faldilla de vora de seda i una combinació negra fina i treballada que la filla del matrimoni, als anys trenta, faria servir de vestit a les festes dels artillers republicans, sense sostenidors. I també va dur set calces gegants de color pinetell. Afortunadament ell mai no les hi va veure posades: eren un cataclisme que els botiguers coneixien com "calces mata-amor".
La mare de la núvia, molt vídua, a més va ser tan generosa de cedir-los l'armari, una relíquia familiar que l'Alfred va odiar a primera vista. Estava fet d'una sola peça, aspecte que només copsaven els entesos de la fusta, que s'admiraven que hagués existit un arbre amb el diàmetre tan ample. Segons la sogra era possessió original de la sogra de la sogra.
La sogra volia regalar-los l'armari, la seva dona volia tenir-lo i l'Alfred va oposar-s'hi com si el llindar de l'habitació fos el pas de les Termòpiles. Però la compenatració que hi havia entre la seva dona i la seva mare _un dia ho va entendre_ era una força més potent que les aliances entre nans wagnerians. Ell deia: "No, no, estimada Marta, l'armari no, tot menys l'armari." I ella deia: "Sí, sí, estimat Alfred, l'armari sí, només faltaria!". Va ser que sí, és clar, i l'armari es va quedar.
Les dues dones van unir-se en un esforç de rehabilitació. Van fregar-ne l'interior amb un repel·lent d'arnes acreditat a Londres i l'Argentina. La vídua va aplicar a cada foradet el líquid contra els corcs de la Casa Hermanos Cirera, útiles químicos para el mantenimiento del hogar. A ell li van reservar l'honor de cobrir-lo amb l'enèsima capa de pintura. De color negre, només faltaria.
I un cop casats, amb allò incrustat a l'habitació de matrimoni, totes dues dones van contemplar-lo com si fos un fresc del Vaticà. I la sogra va exclamar: "Oh, filla, ja veuràs quin servei et farà."
* * *
Hi ha habitacions que tenen armaris i armaris que tenen habitació. El moble sabia crear el seu voltant una atmosfera cúbica, concentrada i empetitida, on per pur miracle s'hi havia encabit la cosa. Presidia una paret i amenaçava de caure al damunt dels intrusos i esclafar-los. Tenia quatre potetes amb forma de gota que mai no va entendre que poguessin sostenir-lo. Realitat tan científicament impossible _ho havia llegit en algun lloc_ com que les ales de les abelles fessin volar les abelles, que els egipcis edifiquessin piràmides o que Saturn tingués anells. I tanmateix les abelles volaven, les piràmides existien, Saturn tenia anells i l'armari se sostenia. Era un espant i alhora un prodigi de la física. Un espant perquè amb la seva negror destacava com un escarabat a la neu, i perquè amb aquell embalum ressaltava com un confessionari en una mesquita.
A part d'això, el seu matrimoni era tècnicament feliç. L'amor d'un alimentava el de l'altre, de manera que s'establia un domini suau, no se sabia ben bé de qui sobre qui. No feia ni sis mesos que s'havien casat i ja eren dues peces d'orfebreria marital; cada dia que vivien junts cosien alguna de les petites esquerdes que encara els separaven, cada dia que es despertaven junts llimaven alguna discrepància amb pactes, silencis o pactes de silenci, segons convingués. El preu de tanta concòrdia, naturalment, era la mort de la sorpresa i la passió, si és que alguna vegada la passió o la sorpresa havien tingut cabuda en els seus plans d'una llar humana. L'Alfred no sabia si sentir-se culpable fins que va entendre que precisament allò, el conjunt de les renúncies i rutines que feien possible la convivència, eren les arrels del matrimoni. Però un d'aquells matins tan grisos i tan dolços l'Alfred va sortir de casa.
L'any s'acabava i els carrers estaven xops per culpa d'una pluja fina. Amb un gest va cridar el noi que venia els diaris. Just en aquell moment una dona s'hi va apropar amb les mateixes intencions. Casualment el noi havia venut l'últim diari a l'Alfred. Ella va esclatar en renecs i ell la va mirar de cap a peus, sorprès del seu vocabulari de pirates.
Anava pel món sense barret, escampant tants tirabuixons que no se sabia si eren els cabells més deixats d'Europa o el pentinat més elaborat d'Amèrica. Duia un coll molt alt i botons petits de formiguetes. Havia nascut sota un cel diferent, com ho delatava la pell, producte feliç de moltes barreges. Quan l'Alfred li va cedir gentilment el diari ella no va dir ni gràcies. Es va concentrar en la lectura enmig del carrer, i es va oblidar d'ell a l'acte.
De sobte es va descobrir espiant el seu propi diari per damunt d'una espatlla, com al tramvia. Va llegir una capçalera, Fieros combates en Manzanillo y Camgüey, i el seu nas va fregar l'orella de la cubana. Ella feia escarafalls. No es queixava del nas, sinó de les injustícies terrenals, i amb unes malediccions increïbles. Per fer notar la seva presència l'Alfred va dir:
_ No s'amoïni. Pot quedar-se'l.
Ella va mirar-lo com si encara no l'hagués vist, de dalt a baix i amb els ulls molt oberts, i va dir:
_ Carai, quin tros d'home.
El que menys s'esperava era aquella sinceritat tan desinhibida. Per canviar de tema li va preguntar el primer que li va passar pel cap. Ella va dir:
_ Jo sóc puta, i amb aquesta feina costa trobar un amic. I vostè? A què es dedica?
En la seva veu no hi havia cap signe de por o penediment. Era puta, de la mateixa manera que hauria pogut ser bruixa, reina o castanyera. Van parlar una mica més i l'Alfred va notar que les paraules només eren una cortina per ocultar el que realment es deien.
Es va esgarrifar. Era prou llest per entendre que estava vivint un d'aquells dies que es guanyen el dret de ser recordats al llit de mort. I tot plegat per haver-la conegut. Va callar, va mirar-la i va saber que l'amor no és allò que descobrim en els altres, sinó allò que descobrim en nosaltres. Havia trigat tres anys a decidir que la Marta era una bona dona i tres minuts a saber que la cubana era la seva dona. La Marta feia de la vida una casa; la cubana, que la vida fos veritat.
La va dur a casa, van caure al llit de matrimoni. Es feien petons, i quan l'havia despullat va sentir una clau que girava al pany. Era el més simple dels sorollets i un soroll capaç d'ensorrar el món. Es va mirar la
cubana,com el ratolí hipnotitzat per la serp. En un tancar i obrir d'ulls van aparèixer els dubtes i les tebieses: realment estava disposat a matar el seu matrimoni, la seva reputació i el seu futur per ella, una puta cubana de la qual no en sabia ni el nom? Si allò era l'autèntic amor, si es tractava d'un sentiment tan excels, per què arribava de bracet del pànic?
Només va saber xiuxiuejar:
_ Amaga't.
La cubana va entrar a l'armari. L'Alfred amb prou feines havia tingut temps d'allisar la flassada i fer-se la clenxa, totes dues maniobres amb la mateixa mà, quan la Marta va fer acte de presència. Mai no han existit dues persones que hagin tingut perspectives tan diferents de la mateixa situació. Per a l'Alfred la seva culpabilitat era òbvia: tots els indicis el delataven. Per a la Marta el culpable era el botiguer: tots els preus l'acusaven. Venia carregada de bosses de roba nova i parlava i parlava, indignada amb les factures. L'Alfred va demanar: "Avui no havies de ser al cementiri amb la teva mare?" Ella ni tan sols es va molestar a respondre, en aquells moments odiava massa la indústria tèxtil catalana, italiana, mundial, universal. "Amor, vols saber el preu de dues mitges escarransides?" En qualsevol moment obriria l'armari per guardar les noves adquisicions.
No, encara no. Més esperances: tot d'una es frega el miracle quan la Marta deixa les bosses en un racó, com si la cridessin d'altres urgències.
Però quan ja està a punt de sortir de l'habitació, es gira. Torna. Posa una mà al pom de l'armari. L'Alfred vol aturar la catàstrofe, no sap què dir i calla. S'obre una porta, és tan gran que amaga el cos de la Marta com una mampara. L'Alfred acluca els ulls. No arriba cap xiscle, només un grinyol de frontisses. Després, la boca del monstre que es torna a tancar. I la veu de la Marta, que diu:
_ Amor meu, et trobes bé? Estàs molt blanc.
Ella se'n va al menjador. L'Alfred mira l'interior de l'armari i amb una mà busca entre les peces que pengen. Roba i més roba.
* * *
Abans que l'armariet devorés la cubana havia passat allò del gatet.
Setmana Santa, matí de Rams. La Marta ja era a missa, tota la família l'esperava per beneir el palmó i ell s'afanyava a escollir una corbata de les que penjaven a dins de l'armari. Mentre triava va notar un ser pelut que se li refregava contra els turmells. Quan va abaixar els ulls va veure un cadell de gat amb ratlles de tigre al llom, molt vulgar. Això sí: la punta de la cueta era de color blanc. No podia entendre que aquella bestiola hagués sortit de l'armari. Però no tenia temps per misteris casolans. I mai li havien agradat els animals. L'amoïnava que la Marta volgués adoptar-lo. Va sortir carregant el gat amb totes dues mans, mantenint-lo tan lluny del cos com podia; el va abandonar al carrer i no hi va pensar més. Però després que l'armari deglutís la cubana, casualment, l'Alfred va tenir una conversa molt inquietant.
La sogra havia dinat amb el matrimoni. A l'hora del cafè les dues dones van encetar una xerrameca farcida de betes i fils, vores i sanefes, aquells arguments tan elevats que redueixen els homes al silenci des del temps d'Adam. L'Alfred es va recloure a l'eixida, embafat de canelons. Feia una mitja becaina al balancí de vímet quan, des de les fondàries de la inconsciència, va sentir la conversa que tenien les dues dones. La sogra
aconsellava la Marta que no tingués animals a casa, "fes-me cas, nena, si no et passarà com a mi amb un gatet molt estimat que un dia es va fer fum, i després et sap greu..."
A l'eixida feia una temperatura ideal; l'aire movia les fulles de la figuera, tot estava en ordre. En realitat no hi havia cap motiu perquè l'Alfred preguntés:
_ Aquell gatet, com era?
Mirava la sogra amb aquells ulls endormiscats que observen com si tothom fos enemic. Per la seva banda elles el van afusellar amb quatre ulls, com si en lloc d'una conversa interrompés una conxorxa.
_ Ah, molt bufó _va contestar finalment la sogra. Va fer un glop d'herbes i va afegir: _Tenia la punteta de la cua de color blanc.
L'Alfred es va regirar al balancí. Evidentment era la mateixa bestiola, tot i que no podia entendre com havia arribat fins als seus turmells. Va comentar:
_ Potser tornarà.
_ No, fill, no ho crec _va riure ella_, no tornarà. Fa massa que es va perdre.
_ Massa? _va badallar ell.
_ Trenta-cinc anys, si fa no fa _va concloure la sogra. Acte seguit fa afegir en un to de perfídia retinguda i humorística, molt propi d'ella: _ Segons on et perds, no en tornes mai.
Aquella nit no va poder dormir. Ho mirés com ho mirés l'única possibilitat era la més impossible: durant un descuit de la sogra, feia trenta-cinc anys, l'animaló havia entrat a l'armari per sortir-ne aquell diumenge de Rams. L'armari deglutia criatures vives i les vomitava quan volia. La qüestió no era com ni per què, la qüestió era una altra.
Tornaria. Algun dia la cubana tornaria.
* * *
Quan han d'afrontar l'insòlit els homes poden al·legar que han patit un malson. Però què fa un home sensat quan la cosa és tan extraordinària? No res. I, en realitat, no fer-hi res potser és el millor que pot fer un home a qui l'armari se li ha menjat l'amant. Podia ajudar la víctima? No. Tenia la culpa de la seva desaparició? No. Obtindria algun benefici si explicava un fet irracional a persones racionals? No. Si els seus conciutadans no creien en coses tan fantàstiques com, per exemple, l'amor boig, què en pensarien quan els parlés d'armaris antropòfags?
Així doncs, amb una frivolitat que el va sorprendre a ella mateix, l'Alfred va oblidar-se de la qüestió. Els primers mesos encara dedicava mirades furtives a l'armari, però cada cop més de tant en tant. Després, ni això. Va tenir una filla. Al principi del seu matrimoni l'Alfred creia que la millor manera de ser un bon home era ser un bon marit. El dia que va néixer la seva filla va alterar lleugerament l'enunciat: la millor manera de ser un bon home era ser un bon pare. I aquells dies, per primera vegada, va pensar en la cubana com en una cosa llunyana. Havia esta real l'amor que un dia, només un, es van dedicar? Encara més: havia estat real ella?
Durant una època va considerar la qüestió des del punt de vista científic. Quan la nena va fer cinc anys li va regalar una caixa de sabates plena de cucs de seda. Com acostuma a passar, la finalitat instructiva va ser més aprofitada pel mestre que per l'alumne. L'Alfred els alimentava rigorosament amb una dieta a base de fulles de morera. Els cuquets cada dia s'engreixaven una mica més, i cada dia en llançava un a l'interior de l'armari. Al final només n'hi van quedar dos. Van filar el capoll de seda en una cantonada de la caixa. L'Alfred va respectar la incubació, fins i tot va permetre que les papallones que en van sortir s'unissin d'aquella forma tan obscena, l'una d'esquena a l'altra. No feien res més que perpetuar una còpula sense plaer ni dolor. De vegades el mascle, que era més petit que la femella movia les ales frenèticament. No se separaven mai.
El tercer dia de còpula va ser l'últim. Els dos insectes es pansien. El mascle en un angle de la caixa, la femelle envoltada d'ous, un centenar o més, que havia escampat pel cartró. Es morien. La pell els queia com si fos pol·len brut. I les ales, tan inútils que no servien ni per volar ni per lluir, es desballastaven com vells estels de paper. Va tenir un rampell i abans que morissin va abocar les papallones armari endins. No ho va fer en nom de la pietat, sinó de la ciència. La idea era que si llançava cucs a l'armari amb una periodicitat calculada, quan tornessin podria deduir la pauta temporal que seguia el fenomen. Setmanes després va descobrir-los.
Un dia, en un angle interior de l'armari. Tornaven tots junts, des del cuquet minúscul i quasi invisible que havia llançat el primer dia, fins a la parella d'agònics, per a qui l'armari només havia significat una pròrroga en la sentència de mort.
Defraudat, va concloure que l'armari era imprevisible, que allà dins el temps es movia en una escala còsmica, i que els devorats seguien una ruta erràtica. Podien trigar vint dies o vint anys a tornar, sense lògica. Va escombrar els cucs amb un raspall i els va abocar per la finestra.
L'experiment només li va servir per confirmar incerteses. Encara que volgués negar-ho, algun dia ella tornaria i la casa trontollaria. Els anys passaven, la convivència havia situat la Marta per damunt de l'amor. Els vincle que els unia ja era més estret i més sòlid que el del matrimoni, li resultava impossible imaginar-se lluny de la seguretat que ella li donava. I tanmateix, mentre l'armari fos allà, mentre la seva presència demostrés que un amor com el de la cubana havia estat possible, no podria viure tranquil. I si el seu matrimoni era un frau? Sobretot: què faria quan tornés?
Els homes duien barrets blancs i rodons, i els banyistes samarretes de ratlles blaves horitzontals. Un dia van acompanyar altres matrimonis en una excursió ciclista. Van llogar tàndems, però a última hora hi va haver un desacord entre el nombre d'assistents i les bicicletes disponibles. A l'Alfred i la Marta els va tocar un tàndem de tres seients. Durant tot el dia van pedalejar amb aquell seient buit o aquell passatger invisible, com es preferís. Coincidència: l'Alfred mai no havia vist la Marta tan feliç. El contacte amb la naturalesa li oferia aires de llibertat i coquetajava amb tots els homes de l'aplec ciclista. Ell sabia que era un llicència tan fictícia com inofensiva: de vegades les dones casades volen creure que encara desperten una mica d'afecte. Més d'un li va preguntar si es feia difícil dur un tàndem de tres seients. I a sobre reien [...]
NOMÉS DIGUES SI ENCARA M'ESTIMES
Ella es deia Marta i era rica, rossa, frívola i trivial. Era tan guapa que no podia tenir amigues: quan entrava en un saló totes les altres semblaven fregalls. Per això les dones l'odiaven, i com més l'odiaven, més guapa la feien. Ell es deia Alfred i era ben plantat com un xiprer. Alt, esvelt, elegant, un home d'aquells que ningú vol que sigui ric, perquè és preferible admirar un pobre esforçat que un ric privilegiat. Es van comprometre.
Segons la tradició, els pares de la núvia aportaven l'aixovar. Va arribar al matrimoni amb cinc fundes de coixí, cinc llençols i cinc flassades. Molts tovallons, tots brodats amb les inicials d'ella. Les d'ell, no. Dos barrets en forma de pastís, que es van fer arqueologia a les golfes, el xal de cotó blau, que era una teranyina de llana prodigiosa, la faldilla de vora de seda i una combinació negra fina i treballada que la filla del matrimoni, als anys trenta, faria servir de vestit a les festes dels artillers republicans, sense sostenidors. I també va dur set calces gegants de color pinetell. Afortunadament ell mai no les hi va veure posades: eren un cataclisme que els botiguers coneixien com "calces mata-amor".
La mare de la núvia, molt vídua, a més va ser tan generosa de cedir-los l'armari, una relíquia familiar que l'Alfred va odiar a primera vista. Estava fet d'una sola peça, aspecte que només copsaven els entesos de la fusta, que s'admiraven que hagués existit un arbre amb el diàmetre tan ample. Segons la sogra era possessió original de la sogra de la sogra.
La sogra volia regalar-los l'armari, la seva dona volia tenir-lo i l'Alfred va oposar-s'hi com si el llindar de l'habitació fos el pas de les Termòpiles. Però la compenatració que hi havia entre la seva dona i la seva mare _un dia ho va entendre_ era una força més potent que les aliances entre nans wagnerians. Ell deia: "No, no, estimada Marta, l'armari no, tot menys l'armari." I ella deia: "Sí, sí, estimat Alfred, l'armari sí, només faltaria!". Va ser que sí, és clar, i l'armari es va quedar.
Les dues dones van unir-se en un esforç de rehabilitació. Van fregar-ne l'interior amb un repel·lent d'arnes acreditat a Londres i l'Argentina. La vídua va aplicar a cada foradet el líquid contra els corcs de la Casa Hermanos Cirera, útiles químicos para el mantenimiento del hogar. A ell li van reservar l'honor de cobrir-lo amb l'enèsima capa de pintura. De color negre, només faltaria.
I un cop casats, amb allò incrustat a l'habitació de matrimoni, totes dues dones van contemplar-lo com si fos un fresc del Vaticà. I la sogra va exclamar: "Oh, filla, ja veuràs quin servei et farà."
* * *
Hi ha habitacions que tenen armaris i armaris que tenen habitació. El moble sabia crear el seu voltant una atmosfera cúbica, concentrada i empetitida, on per pur miracle s'hi havia encabit la cosa. Presidia una paret i amenaçava de caure al damunt dels intrusos i esclafar-los. Tenia quatre potetes amb forma de gota que mai no va entendre que poguessin sostenir-lo. Realitat tan científicament impossible _ho havia llegit en algun lloc_ com que les ales de les abelles fessin volar les abelles, que els egipcis edifiquessin piràmides o que Saturn tingués anells. I tanmateix les abelles volaven, les piràmides existien, Saturn tenia anells i l'armari se sostenia. Era un espant i alhora un prodigi de la física. Un espant perquè amb la seva negror destacava com un escarabat a la neu, i perquè amb aquell embalum ressaltava com un confessionari en una mesquita.
A part d'això, el seu matrimoni era tècnicament feliç. L'amor d'un alimentava el de l'altre, de manera que s'establia un domini suau, no se sabia ben bé de qui sobre qui. No feia ni sis mesos que s'havien casat i ja eren dues peces d'orfebreria marital; cada dia que vivien junts cosien alguna de les petites esquerdes que encara els separaven, cada dia que es despertaven junts llimaven alguna discrepància amb pactes, silencis o pactes de silenci, segons convingués. El preu de tanta concòrdia, naturalment, era la mort de la sorpresa i la passió, si és que alguna vegada la passió o la sorpresa havien tingut cabuda en els seus plans d'una llar humana. L'Alfred no sabia si sentir-se culpable fins que va entendre que precisament allò, el conjunt de les renúncies i rutines que feien possible la convivència, eren les arrels del matrimoni. Però un d'aquells matins tan grisos i tan dolços l'Alfred va sortir de casa.
L'any s'acabava i els carrers estaven xops per culpa d'una pluja fina. Amb un gest va cridar el noi que venia els diaris. Just en aquell moment una dona s'hi va apropar amb les mateixes intencions. Casualment el noi havia venut l'últim diari a l'Alfred. Ella va esclatar en renecs i ell la va mirar de cap a peus, sorprès del seu vocabulari de pirates.
Anava pel món sense barret, escampant tants tirabuixons que no se sabia si eren els cabells més deixats d'Europa o el pentinat més elaborat d'Amèrica. Duia un coll molt alt i botons petits de formiguetes. Havia nascut sota un cel diferent, com ho delatava la pell, producte feliç de moltes barreges. Quan l'Alfred li va cedir gentilment el diari ella no va dir ni gràcies. Es va concentrar en la lectura enmig del carrer, i es va oblidar d'ell a l'acte.
De sobte es va descobrir espiant el seu propi diari per damunt d'una espatlla, com al tramvia. Va llegir una capçalera, Fieros combates en Manzanillo y Camgüey, i el seu nas va fregar l'orella de la cubana. Ella feia escarafalls. No es queixava del nas, sinó de les injustícies terrenals, i amb unes malediccions increïbles. Per fer notar la seva presència l'Alfred va dir:
_ No s'amoïni. Pot quedar-se'l.
Ella va mirar-lo com si encara no l'hagués vist, de dalt a baix i amb els ulls molt oberts, i va dir:
_ Carai, quin tros d'home.
El que menys s'esperava era aquella sinceritat tan desinhibida. Per canviar de tema li va preguntar el primer que li va passar pel cap. Ella va dir:
_ Jo sóc puta, i amb aquesta feina costa trobar un amic. I vostè? A què es dedica?
En la seva veu no hi havia cap signe de por o penediment. Era puta, de la mateixa manera que hauria pogut ser bruixa, reina o castanyera. Van parlar una mica més i l'Alfred va notar que les paraules només eren una cortina per ocultar el que realment es deien.
Es va esgarrifar. Era prou llest per entendre que estava vivint un d'aquells dies que es guanyen el dret de ser recordats al llit de mort. I tot plegat per haver-la conegut. Va callar, va mirar-la i va saber que l'amor no és allò que descobrim en els altres, sinó allò que descobrim en nosaltres. Havia trigat tres anys a decidir que la Marta era una bona dona i tres minuts a saber que la cubana era la seva dona. La Marta feia de la vida una casa; la cubana, que la vida fos veritat.
La va dur a casa, van caure al llit de matrimoni. Es feien petons, i quan l'havia despullat va sentir una clau que girava al pany. Era el més simple dels sorollets i un soroll capaç d'ensorrar el món. Es va mirar la
cubana,com el ratolí hipnotitzat per la serp. En un tancar i obrir d'ulls van aparèixer els dubtes i les tebieses: realment estava disposat a matar el seu matrimoni, la seva reputació i el seu futur per ella, una puta cubana de la qual no en sabia ni el nom? Si allò era l'autèntic amor, si es tractava d'un sentiment tan excels, per què arribava de bracet del pànic?
Només va saber xiuxiuejar:
_ Amaga't.
La cubana va entrar a l'armari. L'Alfred amb prou feines havia tingut temps d'allisar la flassada i fer-se la clenxa, totes dues maniobres amb la mateixa mà, quan la Marta va fer acte de presència. Mai no han existit dues persones que hagin tingut perspectives tan diferents de la mateixa situació. Per a l'Alfred la seva culpabilitat era òbvia: tots els indicis el delataven. Per a la Marta el culpable era el botiguer: tots els preus l'acusaven. Venia carregada de bosses de roba nova i parlava i parlava, indignada amb les factures. L'Alfred va demanar: "Avui no havies de ser al cementiri amb la teva mare?" Ella ni tan sols es va molestar a respondre, en aquells moments odiava massa la indústria tèxtil catalana, italiana, mundial, universal. "Amor, vols saber el preu de dues mitges escarransides?" En qualsevol moment obriria l'armari per guardar les noves adquisicions.
No, encara no. Més esperances: tot d'una es frega el miracle quan la Marta deixa les bosses en un racó, com si la cridessin d'altres urgències.
Però quan ja està a punt de sortir de l'habitació, es gira. Torna. Posa una mà al pom de l'armari. L'Alfred vol aturar la catàstrofe, no sap què dir i calla. S'obre una porta, és tan gran que amaga el cos de la Marta com una mampara. L'Alfred acluca els ulls. No arriba cap xiscle, només un grinyol de frontisses. Després, la boca del monstre que es torna a tancar. I la veu de la Marta, que diu:
_ Amor meu, et trobes bé? Estàs molt blanc.
Ella se'n va al menjador. L'Alfred mira l'interior de l'armari i amb una mà busca entre les peces que pengen. Roba i més roba.
* * *
Abans que l'armariet devorés la cubana havia passat allò del gatet.
Setmana Santa, matí de Rams. La Marta ja era a missa, tota la família l'esperava per beneir el palmó i ell s'afanyava a escollir una corbata de les que penjaven a dins de l'armari. Mentre triava va notar un ser pelut que se li refregava contra els turmells. Quan va abaixar els ulls va veure un cadell de gat amb ratlles de tigre al llom, molt vulgar. Això sí: la punta de la cueta era de color blanc. No podia entendre que aquella bestiola hagués sortit de l'armari. Però no tenia temps per misteris casolans. I mai li havien agradat els animals. L'amoïnava que la Marta volgués adoptar-lo. Va sortir carregant el gat amb totes dues mans, mantenint-lo tan lluny del cos com podia; el va abandonar al carrer i no hi va pensar més. Però després que l'armari deglutís la cubana, casualment, l'Alfred va tenir una conversa molt inquietant.
La sogra havia dinat amb el matrimoni. A l'hora del cafè les dues dones van encetar una xerrameca farcida de betes i fils, vores i sanefes, aquells arguments tan elevats que redueixen els homes al silenci des del temps d'Adam. L'Alfred es va recloure a l'eixida, embafat de canelons. Feia una mitja becaina al balancí de vímet quan, des de les fondàries de la inconsciència, va sentir la conversa que tenien les dues dones. La sogra
aconsellava la Marta que no tingués animals a casa, "fes-me cas, nena, si no et passarà com a mi amb un gatet molt estimat que un dia es va fer fum, i després et sap greu..."
A l'eixida feia una temperatura ideal; l'aire movia les fulles de la figuera, tot estava en ordre. En realitat no hi havia cap motiu perquè l'Alfred preguntés:
_ Aquell gatet, com era?
Mirava la sogra amb aquells ulls endormiscats que observen com si tothom fos enemic. Per la seva banda elles el van afusellar amb quatre ulls, com si en lloc d'una conversa interrompés una conxorxa.
_ Ah, molt bufó _va contestar finalment la sogra. Va fer un glop d'herbes i va afegir: _Tenia la punteta de la cua de color blanc.
L'Alfred es va regirar al balancí. Evidentment era la mateixa bestiola, tot i que no podia entendre com havia arribat fins als seus turmells. Va comentar:
_ Potser tornarà.
_ No, fill, no ho crec _va riure ella_, no tornarà. Fa massa que es va perdre.
_ Massa? _va badallar ell.
_ Trenta-cinc anys, si fa no fa _va concloure la sogra. Acte seguit fa afegir en un to de perfídia retinguda i humorística, molt propi d'ella: _ Segons on et perds, no en tornes mai.
Aquella nit no va poder dormir. Ho mirés com ho mirés l'única possibilitat era la més impossible: durant un descuit de la sogra, feia trenta-cinc anys, l'animaló havia entrat a l'armari per sortir-ne aquell diumenge de Rams. L'armari deglutia criatures vives i les vomitava quan volia. La qüestió no era com ni per què, la qüestió era una altra.
Tornaria. Algun dia la cubana tornaria.
* * *
Quan han d'afrontar l'insòlit els homes poden al·legar que han patit un malson. Però què fa un home sensat quan la cosa és tan extraordinària? No res. I, en realitat, no fer-hi res potser és el millor que pot fer un home a qui l'armari se li ha menjat l'amant. Podia ajudar la víctima? No. Tenia la culpa de la seva desaparició? No. Obtindria algun benefici si explicava un fet irracional a persones racionals? No. Si els seus conciutadans no creien en coses tan fantàstiques com, per exemple, l'amor boig, què en pensarien quan els parlés d'armaris antropòfags?
Així doncs, amb una frivolitat que el va sorprendre a ella mateix, l'Alfred va oblidar-se de la qüestió. Els primers mesos encara dedicava mirades furtives a l'armari, però cada cop més de tant en tant. Després, ni això. Va tenir una filla. Al principi del seu matrimoni l'Alfred creia que la millor manera de ser un bon home era ser un bon marit. El dia que va néixer la seva filla va alterar lleugerament l'enunciat: la millor manera de ser un bon home era ser un bon pare. I aquells dies, per primera vegada, va pensar en la cubana com en una cosa llunyana. Havia esta real l'amor que un dia, només un, es van dedicar? Encara més: havia estat real ella?
Durant una època va considerar la qüestió des del punt de vista científic. Quan la nena va fer cinc anys li va regalar una caixa de sabates plena de cucs de seda. Com acostuma a passar, la finalitat instructiva va ser més aprofitada pel mestre que per l'alumne. L'Alfred els alimentava rigorosament amb una dieta a base de fulles de morera. Els cuquets cada dia s'engreixaven una mica més, i cada dia en llançava un a l'interior de l'armari. Al final només n'hi van quedar dos. Van filar el capoll de seda en una cantonada de la caixa. L'Alfred va respectar la incubació, fins i tot va permetre que les papallones que en van sortir s'unissin d'aquella forma tan obscena, l'una d'esquena a l'altra. No feien res més que perpetuar una còpula sense plaer ni dolor. De vegades el mascle, que era més petit que la femella movia les ales frenèticament. No se separaven mai.
El tercer dia de còpula va ser l'últim. Els dos insectes es pansien. El mascle en un angle de la caixa, la femelle envoltada d'ous, un centenar o més, que havia escampat pel cartró. Es morien. La pell els queia com si fos pol·len brut. I les ales, tan inútils que no servien ni per volar ni per lluir, es desballastaven com vells estels de paper. Va tenir un rampell i abans que morissin va abocar les papallones armari endins. No ho va fer en nom de la pietat, sinó de la ciència. La idea era que si llançava cucs a l'armari amb una periodicitat calculada, quan tornessin podria deduir la pauta temporal que seguia el fenomen. Setmanes després va descobrir-los.
Un dia, en un angle interior de l'armari. Tornaven tots junts, des del cuquet minúscul i quasi invisible que havia llançat el primer dia, fins a la parella d'agònics, per a qui l'armari només havia significat una pròrroga en la sentència de mort.
Defraudat, va concloure que l'armari era imprevisible, que allà dins el temps es movia en una escala còsmica, i que els devorats seguien una ruta erràtica. Podien trigar vint dies o vint anys a tornar, sense lògica. Va escombrar els cucs amb un raspall i els va abocar per la finestra.
L'experiment només li va servir per confirmar incerteses. Encara que volgués negar-ho, algun dia ella tornaria i la casa trontollaria. Els anys passaven, la convivència havia situat la Marta per damunt de l'amor. Els vincle que els unia ja era més estret i més sòlid que el del matrimoni, li resultava impossible imaginar-se lluny de la seguretat que ella li donava. I tanmateix, mentre l'armari fos allà, mentre la seva presència demostrés que un amor com el de la cubana havia estat possible, no podria viure tranquil. I si el seu matrimoni era un frau? Sobretot: què faria quan tornés?
Els homes duien barrets blancs i rodons, i els banyistes samarretes de ratlles blaves horitzontals. Un dia van acompanyar altres matrimonis en una excursió ciclista. Van llogar tàndems, però a última hora hi va haver un desacord entre el nombre d'assistents i les bicicletes disponibles. A l'Alfred i la Marta els va tocar un tàndem de tres seients. Durant tot el dia van pedalejar amb aquell seient buit o aquell passatger invisible, com es preferís. Coincidència: l'Alfred mai no havia vist la Marta tan feliç. El contacte amb la naturalesa li oferia aires de llibertat i coquetajava amb tots els homes de l'aplec ciclista. Ell sabia que era un llicència tan fictícia com inofensiva: de vegades les dones casades volen creure que encara desperten una mica d'afecte. Més d'un li va preguntar si es feia difícil dur un tàndem de tres seients. I a sobre reien [...]
